dissabte, 19 de setembre de 2020

A les envistes del Pedraforca

Dissabte, 12 de setembre de 2020

Aquesta sortida consisteix en una passejada que ens porta al Mirador de Gresolet, amb sortida i arribada a Saldes. Fem la volta en el sentit de les agulles del rellotge: a l’anada anirem pel camí PRC-124 i a la tornada, bona part del camí, pel camí la “ruta 3”, camí que va de Saldes a Gresolet. Tot el recorregut és a redós del Pedraforca, en el seu vessant est.

Al camí d’anada trobem marques de color blanc i groc (PRC). Al camí de tornada, de color blanc i verd (SL), tot i que molt desdibuixades, sobretot al començament.

Sortim de Saldes, de l’aparcament que trobem a l’entrada del poble (a l’oest), pel carrer Camí del Refugi. Anem passant per entre algunes cases del poble (Sobirà, Ca l’Esquerrà i Cal Minoves). La darrera, ens ofereix una bonica vista del Pedraforca amb una cabana de fusta a primer terme. Poc després de la casa, en un revolt en què la pista gira capa l’esquerra, agafem un camí que s’enfila a la nostra dreta, que ben aviat s’endinsa en un bosc de pi roig o pi rojalet (Pinus sylvestris).  Aquest camí va pujant continuadament i és de molt bon fer; es tracta d’un camí savi. Seguim sempre les marques del PRC-124 (blanc i groc), ignorant algun encreuament i passant sempre per sota la carretera que va al Mirador de Gresolet. Passem per dues fonts: la d’en Pere Miquel i la de la Solella de la Costa.

Quan portem poc més d’una hora, el camí fa un pendent més pronunciat i passem per una bifurcació (poc visible) a la nostra dreta (és el camí que agafarem de tornada en direcció als Cingles de Moronta). El camí que ara seguim s’enfila més decididament i ens ofereix algunes bones vistes del Pedraforca, que ens serveixen per fer algun bufet. Es tracta d’un tram curt fins arribar a un dipòsit, ja a la carretera del Mirador de Gresolet.

Seguim la carretera cap a la dreta, deixem a la nostra esquerra el camí al Refugi Lluís Estasen i acabem d’arribar al Mirador de Gresolet. Aquest tram és molt freqüentat, però al camí de pujada no ens hem trobat ningú.

Des del mirador veiem la cara nord del Pedraforca, el Coll del Verdet, Costa Cabriolera, Comabona, els cingles de Gresolet, la casa-refugi de Gresolet, la Serra de Gisclareny, el Moixeró, la Tossa d'Alp, el Puigllançada, el curs de la riera de Gresolet i del Riu de Saldes i la vall que forma, la Serra d’Ensija amb el Cap Llitzet o la Gallina Pelada...

Després de contemplar la vista i fer alguna fotografia, desfem camí, passem pel dipòsit on baixem cap a la nostra esquerra per aquest tram més dret, fins arribar a la bifurcació (ara a la nostra esquerra) que he esmentat més amunt i que és poc visible. Poc abans d’aquesta bifurcació, trobem una pedra amb una marca verda, no és on s’agafa el camí, cal tirar un tros més i estar atents a un altre trencant cap a la nostra esquerra.

Des que deixem el camí per on hem pujat, les marques (blanc i verd) són molt escasses i força desdibuixades; aquí és d’una gran ajuda seguir un track. En uns cinc minuts arribem al caire dels Cingles de Moronta i resseguim una mica la forma del cingle per després fer un gir cap a la nostra dreta (direcció sud) i recuperar les marques (blanc i verd); el camí es va fent cada vegada més visible. En uns 15 min des dels cingles ens incorporem a un camí més fressat i en uns 10 min més, arribem al Forat del Llop, on ens incorporem al camí de Saldes a Gresolet (sender local -SL Costa-, banderola amb indicacions i un número 3). Poc després trobem una pista que seguim fins a La Costa.

Continuem resseguint els contraforts del Pedraforca fins que travessem unes antigues feixes que havien estat conreades i arribem a l’església de Santa Maria, que forma part del conjunt del Castell de Saldes. El castell data dels anys 1068 – 1095 i s’hi conserven l’església de Santa Maria (romànica, del S. XII, d’una sola nau i absis circular), una part de les muralles, el pati i una gran sala del S. XIII, amb coberta de volta de pedra apuntada i amb una porta d’arc de mig punt.

Marxem del Castell per la part inferior, per un tram curt de camí de baixada considerable, i més planer després. Passem per Cal Calderer, Can Ton i, després d’unes vistes del campanar de Sant Martí, arribem a Saldes.  Passem per l’església de Sant Martí (S. IX i amb retaule barroc), les escoles, la Plaça del Pedraforca i acabem d’arribar al punt d’on hem sortit.

Hem fet un recorregut de 8,74 km i hi hem emprat 2 hores i 45 minuts: 1h 25 min. a l’anada i 1h 20 min. a la tornada.

Us podeu descarregar el Track clicant 👉 aquí

Primera imatge del Pedraforca arribant a Saldes.

Vista del Pedraforca des de Saldes.

Camí savi entre rojalets.

Font d'en Pere Miquel.

Ens anem acostant al mirador;
encara veiem l'Enforcadura.

El Pedra des del Mirador de Gresolet.

Vista de la Serra d'Ensija.

Vista cap a llevant: la vall del Riu de Saldes.

El cel es va tapant, però encara
es veuen els dos pollegons.

El Pedraforca des del Castell de Saldes.

Santa Maria, que forma part
del conjunt del Castell de Saldes.

Sala del S. XIII amb volta apuntada.

Sant Martí de Saldes amb la Serra d'Ensija al fons.

Powered by Wikiloc

Una travessa per pista de muntanya

Completem la jornada amb una travessa en cotxe. Sortim de Saldes per la carretera de muntanya que porta al santuari-refugi de Gresolet. És una pista sense asfaltar, que ressegueix el recorregut de la riera de Gresolet. En algun tram, de pujada, és més adequada per a vehicles tot terreny que no pas per turismes. Arribem a Gresolet per uns prats amb molts caps de bestiar boví pasturant.

Gresolet està situat a la base de la cara nord del Pedraforca. El santuari de Gresolet està en obres i no ens ha estat possible acostar-nos a la casa ni a l’ermita. La zona de pícnic està molt ben equipada i ben conservada: taules i bancs de fusta resistents, cada una amb la seva teulada, barbacoes, fonts... Si us agrada tenir informació de zones de pícnic en podeu trobar en aquest blog que recull informació de les àrees de pícnic: enllaç.

Després de fer un mos a Gresolet continuem per la pista -aquest tram en més bon estat-, que es va enfilant per una fageda fins al Coll de la Balma (enllaç de pistes i camins), continua cap al Coll de la Bena on comença la carretera asfaltada que va baixant entre camps i prats amb algunes cases fins arribar a Gisclareny.

Fem parada al nucli de Gisclareny, el barri del Roser, on hi ha l’ajuntament, l’església dedicada a la Mare de Déu del Roser i un petit grup de cases, tot plegat en un turó amb una fenomenal vista del Pedraforca. Seguim per la carretera que ens portarà a Bagà.

Ens ha cridat l’atenció que entre Gresolet i Gisclareny hem trobat unes quantes àrees de pícnic amb barbacoes fumejant (amb protecció per les espurnes), malgrat ser en ple estiu. 

La cara nord del Pedraforca
des del Santuari de Gresolet.

Vall de les Molleres des d'una taula de picnic de Gresolet.
Un sender local segueix la vall fins el Collell.

El Pedraforca des de Gisclareny.

L'església del Roser, a Gisclareny.

Posta de sol des de la carretera de les Llosses,
per acabar un dia molt ben aprofitat.


dijous, 10 de setembre de 2020

Los Arnales (3.006m), 11 de setembre de 1982

Els tresmils de la meva vida VI

Context personal

El context personal era el mateix que quan vaig fer el Balaitús (enllaç), ja que va ser en la mateixa anada que vam fer el segon cim de més de 3.000 metres.

Aproximació

En aquesta ocasió vam sortir del Balneari de Panticosa.

Ascensió

Dissabte dia 11 de setembre, sortíem del Balneari de Panticosa (1.630m) a les 7.45 del matí. En direcció al Coll de Pondiellos (2.819m), aquesta tirada ens va suposar unes 2 hores i mitja (per pujar uns 1.200m). Voltant per l’oest el Pic de Pondiellos vam anar al Coll de Saretas, des d’on vam pujar al Pic de Los Arnales, el nostre objectiu per aquell dia. Havíem caminat 3 hores i quart des del Balneari de Panticosa.

Vam baixar seguint el mateix recorregut i vam tardar 2 hores. En total va ser una caminada de 5 hores i quart.

Particularitats

Si bé el cim és de fàcil accés, es tracta d’una zona amb molts blocs de pedra, tot i que, després de la llarga caminada que vam fer per pujar al Balaitús, aquesta sortida ens devia semblar una passejada.

Passem a veure algunes fotografies i després el tancament d'aquesta sèrie.

El sol comença a tocar als cims.

Camí entre pedres i blocs.

Caminant entre bolcs amb
vista cap als Banys de Panticosa i Ibon de los Baños.


Fent un mos vora els Estanys de Pondiellos.

Fent una grimpada cap al cim.

Track de la sortida a l'estil dels anys vuitanta.

Comiat

Aquesta és la darrera entrada d’aquesta sèrie que amb el nom “Els tresmils de la meva vida” inclou les ressenyes de les ascensions a cims del Pirineu d’una alçada superior a 3.000 metres que vaig fer els anys 1980, 1981 i 1982. Després d’aquestes excursions en vingueren moltes d’altres, d’hivern, estiu, primavera o tardor, a la Garrotxa, al Pirineu o a altres indrets, però no hi hagué cap altre tresmil.

La vida dóna moltes voltes, la meva en particular va fer un gir que em va deixar l’activitat muntanyenca en stand-by. I dic l’activitat, no pas l’estima per la muntanya, ja que aquesta segona la duc sempre amb mi; tant en les temporades més actives com en les que alguna circumstància m’ha mantingut inactiva pel que fa a l’excursionisme.

Sense tenir un registre numèric pel que fa a excursions, guardo els records, les fotografies i les ressenyes de pràcticament totes les sortides. Algunes amb unes quantes anotacions, d’altres amb poques o ni una. Unes i altres, m’han fet gaudir d’aquesta afició que vaig heretar del pare, que comparteixo amb el meu company de vida i que, amb el pas del temps veig que he transmès a les meves filles.

Els que em coneixen ja saben que duc sempre un bloc i un llapis a la butxaca i que és fàcil veure’m en un posat característic mentre faig alguna anotació. D’un temps cap aquí faig servir un GPS (un model ben senzill) que m’ajuda a descobrir sectors desconeguts, amb la seguretat de no errar el camí, alhora que em permet complementar les meves ressenyes amb el traçat de la ruta seguida.  
 
Fent anotacions de l'itinerari.

 
Prenent notes, a mar i a muntanya.

Fa uns tres anys que he hagut de deixar les ascensions i les caminades que suposin esforç físic, això no obstant, gaudeixo amb sortides curtes, amb nous paisatges, amb la natura que els envolta i de la descoberta. És allò que anomeno “omplir de vida la vida”.   

Arribats a aquest punt, em queda agrair-vos que m’hàgiu acompanyat en aquestes ressenyes dels meus tresmils i desitjar-vos, a totes i a tots, molta salut i molta muntanya!

 
 Adriana, 10 de setembre de 2020
 
 

dimarts, 8 de setembre de 2020

Balaitús (3.151m), 9 de setembre de 1982

Els tresmils de la meva vida V

Context personal

Passaria gairebé un any entre l’anada a la Pica d’Estats i aquesta. Un any en què hauria passat pel Curs d’Orientació Universitària (COU) força desorientada. Ara bé, un curs que no hauria estat en va pel que fa a la meva afició a la muntanya.

El darrer trimestre de 1981 hauria omplert els caps de setmana de caminades per la Garrotxa. A partir d’any nou, alternaria aquest tipus d’excursions amb sortides hivernals al Pirineu Gironí: Torreneules, Pastuira o Tossa Plana de Lles, entre altres.

A la primavera participaria en un Curs de Tècnica Alpina organitzat per la UEC, a Girona. El maig faríem les sortides pràctiques: canals del Gra de Fajol, cara O del Pic de la Vinyola i els seracs del Vignemale.

A partir del juny tornarien les ascensions al Pirineu: Serra Gallinera, Pedraforca, Carlit, Escobes i alguna al Pirineu Aragonès. Fou en alguna d’aquestes excursions d’estiu on es gestà l’anada al Balaitús. 

Aproximació

Aprofitaríem la setmana de les Festes del Tura, la festa major d’Olot, per fer una sortida al Pirineu Aragonès, concretament a la zona de Sallent de Gállego. Marxaríem el dia 8 i tornaríem el dia 12.

Estaríem acampats a la zona de pícnic del Pont de las Fajas, una mica més amunt de Sallent de Gállego, a la vora del riu Aguas Limpias, a tocar de l’embassament de la Sarra.

En els tres dies que hi vam estar, vam fer dues sortides: dos tresmils. Segurament el planteig original devia ser fer-ne tres, però com explicaré més endavant, l’ascensió al Balaitús se’ns va complicar una mica; suposo que per aquest motiu devíem decidir que l’endemà descansaríem.

En aquesta ocasió vam ser l’Adelina M, en Lluís C, en Pep C, en Joan P i jo mateixa.

Ascensió

Dijous dia 8, sortíem del Pont de las Fajas a les 5.35 del matí disposats a fer el Balaitús pel camí més directe, pels Estanys d’Arriel. Seguíem unes indicacions de l’Editorial Alpina que deien “després d’una hora de camí, trencar a l’esquerra pel camí d’Arriel”. Quan havíem caminat uns 50 minuts ens vam trobar un camí ben marcat (no pas senyalitzat) que començava cap a l’esquerra i que seguia el curs d’un barranc aigües amunt. Encara era fosc, però tot ens va fer pensar que era el camí que havíem de seguir. Quan portàvem 3 hores i 20 minuts de camí vam arribar a un collet i vam adonar-nos que no érem allà on havíem de ser.

Amb ajuda del mapa ens vam situar i vam veure que érem al Coll d’Arriel, just a l’altre costat dels Estanys d’Arriel. Ens esperava una bona sifonada, però vam decidir continuar. Vam baixar per una canal als Estanys d’Arremoulit, on trobaríem un camí ben marcat cap al Coll d’Arremoulit i l’Estany Alt d’Arriel on retrobaríem la ruta per on havíem d’haver arribar fins als estanys.  

Des de l’Estany d’Arriel, vam seguir cap al Gorg Gelat i l’abri d’André Michaud (2.720m), inici de la Gran Diagonal, via oest d’accés al cim per la qual, passant pel Coll dels Isards, arribàvem al Pic del Balaitús (3.151m). Havíem caminat 8 hores de temps efectiu.

Vam fer la baixada pel mateix camí: Coll dels Isards, abri d’André Michaud, Gorg Gelat i Estany d’Arriel on tancàvem el cercle (involuntari) i des d’on, seguint el Barranc d’Arriel i el riu Aguas Limpias arribàvem al punt de sortida. Una baixada de 3 hores i 15 minuts de temps efectiu.

Havíem arribat al camp base 14 hores després d’haver-ne sortit, que en temps de marxa efectiva van ser 11 hores 15 minuts.

Particularitats

La principal particularitat d’aquesta excursió és l’errada que vam cometre seguint el Barranc de Soba en comptes del d’Arriel. Això ens va suposar afegir unes 3 hores a la ruta. Tot i que no recordo el cansament que em va produir aquella estricada, veient que l’endemà no vam sortir a caminar, penso que devia ser considerable.

Tal com es pot veure en alguna de les fotografies, a partir de certa alçada es tracta d’un terreny molt pedregós on un bloc es toca a l’altre.

El Balaitús (Balaïtous en francès, Pico os Moros en aragonès o Vathleitosa en occità) va ser considerat, per Henry Russell, el Cervino del Pirineu.

Buscant topònims d’aquell sector, he trobat una publicació amb la història de l’Abri André Michaud i amb referències a algunes ascensions històriques al Balaitús. Si us ve de gust llegir-les, cliqueu aquí: 👉enllaç.

I ara, després d’aquesta llarga caminada, fem un descans tot mirant algunes imatges.

Adriana, 8 de setembre de 2020

Així quedaven els meus tracks
força abans dels GPS (1982).


Estany d'Arremoulit i Pic Palas.

A l'Estany d'Arremoulit.

Els Estanys d'Arriel amb el Balaitús de fons.

El Balaitús des de l'Estany Gelat.

Vista enrere dels Estanys d'Arriel,
Coll d'Arremoulit i Pic d'Arriel.

Abri André Michaud.

La Gran Diagonal, camí d'accés al Balaitús.

El nostre camp base, fet a base d'una camioneta i una tenda.
En aquell temps, per mi, un hotel de mil estrelles!


diumenge, 6 de setembre de 2020

Pica d’Estats (3.143m), Montcalm (3.077m) i Sotllo (3.073m) setembre de 1981

Els tresmils de la meva vida IV

Context personal

L’estiu de 1981 després de la sortida al Montperdut, me’n vaig anar a fer de cangur a la Costa Brava. Les nenes que cuidava eren dues de les meves nebodes, però la feina era remunerada. Aquells diners em servirien pels “mals gastos” que dèiem.

Aquell estiu, va ser excursionísticament més aviat pobre. Després del Montperdut, només hi va haver un parell d’anades al Pirineu: la travessia Porté-Lanós-Carlit-Les Bulloses i una tarda al Pic de la Dona i Bastiments on vaig veure més d’una trentena d’isards, que van ser molts, tenint en compte que en aquells moments, veure’n costava més que ara.

S’acostava el final de l’estiu dels 17 anys i una bona manera de concloure’l seria una sortida al cim de Catalunya, un tresmil. Què un? En faríem tres: La Pica d’Estats, el Montcalm i el Sotllo.  

Aproximació

Faríem la sortida amb una colla del Centre Excursionista de Banyoles. Aprofitaríem el cap de setmana de tres dies, el de l’11 de setembre (festiu des de feia 2 anys), així els que treballaven també hi podrien venir.

El primer dia faríem el desplaçament fins a l’aparcament de la Molinassa i pujaríem a l’Estany de Sotllo on muntaríem el campament. El segon dia faríem l’ascensió i tornaríem a dormir vora l’estany. El tercer dia desmuntaríem el campament, baixaríem fins als cotxes i tornaríem cap a Olot i Banyoles.

Ascensió

Divendres 11 de setembre, a les 16.25 vam sortir de l’aparcament de la Molinassa, amb unes motxilles ben carregades amb menjar i equipament per a tres dies i una acampada. Vam passar pel Refugi de Vallferrera, el Pla de la Socalma, la Pleta de Sotllo i vam arribar a l’Estany de Sotllo a les 19.15, havent caminat 2 hores i 30 minuts.

Dissabte 12 de setembre vam sortir de l’Estany de Sotllo a les 9 del matí, vam passar per l’Estany d’Estats, el Port de Sotllo, vam baixar a l’Estanyol de Barz (o d’Estats) i a les 12 del migdia arribàvem a la Pica d’Estats (3.143m). Anàvem bé de temps i d’ànims i, per completar l’anada, vam decidir fer el Montcalm (3.077m) i el Sotllo (3.073m). Arribàvem a l’Estany de Sotllo a les 4 de la tarda, després de 4 hores 30 minuts de marxa efectiva.

Diumenge 13 de setembre, després de llevar-nos i desfer el campament vam baixar de l’Estany de Sotllo a l’aparcament de la Molinassa. Vam caminar 1 hora i 35 minuts.

Particularitats

D’aquesta sortida no tinc fotografies dels cims. Les poques que tinc me les van passar l’Olga, amiga i companya d’expedició. Ara bé, en tinc els records -una mica esborrats pel pas dels anys- i la ressenya on queden plasmats el recorregut i els temps horaris.

Aquesta manera de fer la Pica va ser molt suau i reposada. Hem de tenir en compte que aquell temps voltava molta menys gent que ara, no hi havia restriccions pel que fa a l’acampada, i no ens feia res dormir a l’abric d’una tenda, amb una màrfega com a matelàs. Cal tenir en compte, però que fer la Pica, el Montcalm i el Sotllo, des de la Molinassa i en una sola jornada, ens hauria suposat 8 hores i mitja de caminar, descomptant les parades. També ho haguéssim fet, però bé que ens havíem de distreure!

Passem a veure algunes de les poques imatges que tinc.

Adriana, 6 de setembre de 2020

 

Anem pujant deixant enrere l'Estany de Sotllo.

Fent un bufet de reagrupament.

Dia gris i fresc. S'agraeix una mica d'abrigall.

Travessant una congesta.




dijous, 3 de setembre de 2020

Montperdut (3.355m) juny de 1981

Els tresmils de la meva vida III

Context personal

La meva afició a la muntanya s’anava consolidant. L’any 1981, gràcies a haver participat en un curs de monitors d’excursionisme de la Vegueria de Girona, vaig fer coneixença amb nois i noies d’altres comarques amb qui compartíem, sobretot, l’afició a la muntanya. En alguna de les trobades dels “aprenents de monitors”, es va gestar una expedició al Montperdut i, mica en mica, aquella sortida va anar agafant forma.

Acabava de fer els 17 anys i amb el 3r de BUP aprovat, era d’esperar que tingués ganes de participar en el viatge que els meus companys de promoció farien a alguna ciutat europea, Atenes, Paris o Londres. L’oportunitat d’anar al Montperdut i la febre excursionística que estava passant van fer que em decantés per l’opció muntanyenca.

Seríem tres noies i dos nois: L’Anna, la Fina, en Siso, en Quim i l’Adriana; per sort en Siso tenia més de 18 anys, carnet de conduir i podia disposar d’un vehicle. Així doncs, érem autosuficients per emprendre aquella aventura que consistiria en una ruta de tres dies pel sector d’Ordesa en la qual coronaríem el Montperdut.

Aproximació

Vam aprofitar el pont de Corpus*. El dimecres dia 17, un cop acabades les classes, sortíem d’Olot. Al vespre aparcàvem als Prats d’Ordesa on vam fer un bivac al costat del cotxe. Els dies 18, 19 i 20 estaríem a muntanya. El dia 20 a la nit vam fer un altre bivac als afores de Torla i el dia 21 el viatge de tornada.

Val a dir que vam fer una expedició de low cost, ja que només vam pagar per l’estada al Refugi de Góriz i la gasolina del viatge.

Ascensió

El dia 18, dijous de Corpus*, a les 6 del matí sortíem de l’aparcament d’Ordesa (1.300m) i, per les Clavilles de Cotatuero, vam arribar al Circ de Cotatuero; vam poder visitar l’encara gelada Gruta de Casteret i vam seguir cap a la Bretxa de Roland (2.804m), per baixar al Refugi de Sarradets (2.587m) on arribàvem a les 5 de la tarda després de 7hores i 30 minuts de marxa efectiva.

El dia 19 ens esperava un recorregut curt, per això vam poder mandrejar una mica. Vam sortir a les 9 del matí de Sarradets, vam passar per la Bretxa de Roland, cap al Coll de los Sarrios, el Coll de Millaris i, pels Plans de Millaris, vam anar baixant cap al Refugi de Góriz (2.200m). Vam caminar 3 hores i 15 minuts. Al vespre faríem un àpat calent a Góriz.   

El dia 19 sortíem del Refugi de Góriz a les 6.25 en direcció al Llac Gelat i d’allà, per l’Escupidera, arribaríem al Montperdut, després de 3 hores de marxa efectiva. Vam tenir molt bon temps i vam fer una estada llarga al cim gaudint de la vista panoràmica que teníem. Vam desfer camí baixant en 1 hora i 30 minuts fins al Refugi de Góriz.

Després de recollir el material que havíem deixat al refugi per estalviar-nos pes, començaríem el descens fins als Prats d’Ordesa (1.300m), passant per les Grades de Soaso i la Cua de Cavall, una baixada de 2 hores i 30 minuts que se’ns va fer una mica pesada. Havia estat una altra jornada de 7 hores de marxa efectiva, amb un desnivell considerable.

Particularitats

Recordo que les Clavilles de Cotatuero estaven en un estat molt precari: cables i ferros rovellats i/o trencats. Això no obstant, no recordo haver patit ni un moment, malgrat que no portàvem cap mena d’equipament per assegurar-nos i que dúiem unes motxilles molt grosses i pesants.

No recordo que em fes cap impressió l’actualment llegendària Escupidera, la gelera inclinada que cal trepitjar per fer el cim del Montperdut des de Góriz. Potser hi va ajudar que encara hi havia força neu.

Em va sorprendre el bon estat i les comoditats de la part lliure del Refugi de Sarradets: era net, hi havia unes lliteres molt dignes, espardenyes...

A Góriz hi vam estar molt bé. A les meves anotacions hi diu: al Refugi de Góriz sopem molt bé per 600 pessetes.

La nit que vam dormir als afores de Torla, vaig passar molta por. Feia un mes que la guàrdia civil havia assassinat tres joves innocents i encara estava afectada pel “Cas Almeria”.

*El dijous de Corpus era festiu. Com deia la Trinca, tres días hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi i el día de la Ascensión.

Després d’aquesta ressenya escrita, us deixo algunes imatges que potser us alegraran la vista.

 

Adriana, 3 de setembre de 2020

 

Entrada a la Gruta de Casteret.
Al fons, la Bretxa de Rolan.

 

El Refugi de Sarradets.

El Circ de Gavarnie des de Sarradets.

Bretxa de Roland.

Prop de la Bretxa de Roland. Al fons el Vignemale.

Coll de los Sarrios.

Cilindre de Marboré i Llac Gelat des
del cim del Montperdut.

 

PS: una seguidora m’ha preguntat si això que narro ho tinc a la memòria. Doncs bé, a la memòria hi tinc els records, però el recorregut, les dates, els temps horaris, els noms dels llocs o de les persones, això ho tinc en les ressenyes dels meus itineraris que, seguint l’estil del pare, confecciono des dels catorze anys. Aquí en teniu una mostra.