divendres, 29 de desembre de 2017

De Sallent a Manresa per la Sèquia

8 de desembre de 2017
Recorregut d’una part del camí que ressegueix el traçat de la sèquia que condueix aigua des de Balsareny fins a Manresa. Aquesta sèquia es va construir al S. XIV per abastir Manresa amb aigua del riu Llobregat i així acabar amb els problemes de sequera de la ciutat. El recorregut sencer són uns 27 km, però nosaltres el comencem a Sallent i fem uns 15 km.
La sèquia de Manresa és una gran obra d’enginyeria, acabada de construir l’any 1383, se’n conserven canals de desguassos, comportes, casetes, ponts i aqüeductes. Desemboca al Parc de l’Agulla, estany artificial, construït per abastir d’aigua Manresa i altres poblacions dels voltants.
Sorprèn el bon estat de conservació de la sèquia que, envoltada de vegetació travessa les planes agrícoles i industrials del Bages.
Ha fet un dia més aviat emboirat, cosa que ens ha privat de tenir vista de la muntanya de Montserrat, però val a dir que la boira, combinada amb la gamma d’ocres tardorencs ens ha ofert un paisatge especial i bell.
És una excursió pràcticament sense desnivell, apta per a caminaires de tot tipus, fins i tot aquells que estan de recuperació de lesions diverses i a qui no els convé fer camins difícils ni gaire desnivell.
Aproximació: Hem anat en cotxe fins a Manresa i hem aparcat al Parc de l’Agulla que serà el final de l’excursió. Allà ens hi esperava un taxi, contractat prèviament, que ens ha portat fins a la Botjosa, antiga colònia minera de Sallent.
Itinerari:  Sortim del carrer 233 de la Botjosa i, seguint una pista ens anem enfilant fins que trobem el camí que segueix la sèquia. Darrere nostre hi tenim la muntanya de runa salina de la Botjosa.
El camí transcorre per la vora de la sèquia, per això no presenta gaire desnivell. Abans del Mas les Coves la sèquia entra en un túnel de més de 150 metres. Aquí, el camí s’enfila fins a la casa i torna a baixar per l’altra banda, fins a trobar l’aigua que surt del túnel. Amb la muntanya de residus salins al fons, Mas les Coves ofereix una visió especial; en un marge, un magraner ben carregat, ens recorda que som a finals de tardor.
Seguim el recorregut passant entre altres llocs per la caseta del bagant, l’ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc, el Roure Gros i l’Amfiteatre. Seguim fent giragonses per les planes del Bages i arribem a cal Sequiaire, a tocar del Polígon la Riereta, on l’aigua travessa un torrent a través de l’Aqüeducte del Riu d’Or.
A l’alçada de la Barraca del Coll, el camí de la Sèquia està tallat i ens desvien cap a l’esquerra fins al ferrocarril que va de Manresa a Sallent. Després de travessar la via per un pont, tornem a trobar la sèquia a l’alçada de Sant Iscle i Santa Victòria. Poc després, ens endinsem a la zona urbana que ens indica que entrem a la capital del Bages i, per una zona esportiva, arribem al Parc de l’Agulla, final de la nostra caminada.
Ruta de 15 km i pràcticament sense desnivell.
Temps de marxa efectiva
La Botjosa – Roure Gros: ..................................................................................  1 h 00 minuts
Roure Gros – Font de la Riereta: ......................................................................  1 h 30 minuts
Font de la Riereta – Parc de l’Agulla: ................................................................  1 h 00 minuts
Total temps de marxa efectiva: ...................................................................  3 h 30 minuts  

Per descarregar el track podeu clicar AQUÍ 

ACTUALITZACIÓ: en aquest enllaç hi trobareu la descripció del recorregut que va des de la Resclosa dels Manresans (Balsareny) fins a La Botjosa. Tots dos itineraris junts recorren el total de la sèquia de Manresa.




Mas les Coves i muntanya de residus salins







Parc de l'Agulla

Itinerari detallat: La Botjosa (10.55) – Sèquia (11.03) – Mas les Coves (11.30) – Santa Magdalena de Bell-lloc (11.45) – Roure Gros (11.55 / 12.10) – Casa del Sequiaire (13.35) – Font de la Riereta (13.40 / 14.45) – Sant Iscle i Santa Victòria (15.30) – Parc de l’Agulla (15.45)

dimecres, 27 de desembre de 2017

L’excursió més curta i el descans més llarg



El darrer diumenge d’hivern, el 19 de març, vam sortir de casa per anar a fer una matinal garrotxina i sense complicacions; una cosa curta i senzilla compatible amb un dinar casolà en la més reduïda intimitat familiar.
Sortíem de casa en direcció a Anglès per la carretera c-63 i abans d’arribar a Sant Feliu de Pallerols, enfilàvem la pista asfaltada de Sant Iscle de Colltort. Deixàvem el cotxe arraconat a la paret de l’ermita. Quina llàstima que al voltant de Sant Iscle no hi hagi una zona d’aparcament o les indicacions d’on deixar el cotxe sense ocasionar molèsties a la gent que viu en aquella vall!
Amb la intenció de fer una volta circular des de Sant Iscle cap al Volcà de Can Tià, Fontpobra i el Castell de Colltort, vam començar a caminar carretera avall i quan encara no havíem fet ni 200 metres, em vaig fer una santíssima regirada al peu esquerre que em va fer caure de genolls i vaig acabar asseguda damunt l’asfalt. Davant la mirada incrèdula d’en Joan, que anava pocs metres darrere meu i no entenia què hi feia asseguda al mig de la carretera, immediatament vaig saber que m’havia fet força mal.
El que inicialment va semblar un esquinç vulgaris que es curaria amb vuit o quinze dies de repòs va acabar essent un esquinç de 3r grau amb trencadura del lligament lateral extern. Després de valorar si intervenció o immobilització ens vam decidir per la segona opció: cinc setmanes de botina de guix sense posar el peu a terra, seguides d’un període de rehabilitació que ja es va allargar més del que estava previst.
El peu es va anar guarint alhora que la lesió d’inestabilitat d’espatlla que arrossegava de feia un temps anava empitjorant o, si més no, anava essent cada vegada més dolorosa i insuportable, cosa que dificultava la vida diària. Ja a la llista per ser intervinguda, esperava amb ànsia i deler -tot al mateix temps- el dia de la intervenció que suposaria l’inici de la recuperació.
I va arribar el dia 4 d’agost, el dia de la intervenció d’inestabilitat d’espatlla dreta. Sortia de l’hospital el migdia de l’endemà, un dels dies més calorosos de tot l’estiu del 2017 (42º), convençuda que després de les 6 setmanes d’immobilització que m’acabaven de prescriure, seguides d’uns 3 mesos de rehabilitació, podria tornar a fer vida relativament normal.
Ha passat Nadal, s’acosta Cap d’any i avui, vuit mesos després de l’excursió més curta, entre una cosa i altra, encara estic immersa en aquesta situació de descans forçat i en mode off pel que fa a sortides a muntanya –i a altres tantes coses de la vida-.
Ara, més que mai, entenc el valor de l’expressió “carpe diem” a la qual hi afegiria “carpe nocte” perquè no se sap mai què ens espera l’endemà de l’avui.