Els tresmils de la meva vida I
L’enfarinada, o potser millor dit, la nevada que va caure al Pirineu la nit del 29 d’agost d’enguany, ens ha portat una fredorada més pròpia d’octubre que no pas de finals d’agost. Això ens ha fet pensar que potser teníem a prop el final de l’estiu. Els meteoròlegs, però, han anunciat que l’estiu no s’ha acabat. I és que el temps, no se n’oblida mai de fer calor!
 |
| Una de les meves filles pujant avui al Puigmal (Foto: Sílvia Prat) |
L’estiu és el temps per excel·lència de fer les ascensions als cims més alts que, al meu entorn proper quan era jove, es limitaven als tresmil del Pirineu. Ara pot semblar mentida, però les excursions per anar a fer tresmils, a principis dels anys vuitanta, eren tota una aventura. Lluny del que havia suposat per aquells primers pirineistes, que feien ascensions amb cordes de cànem i amb una espardenya i un esclop, quaranta anys enrere, anar a fer un tresmil tenia el seu què, tant pel que fa a la preparació, com a l’ascensió.
La preparació consistia a dissenyar la ruta sobre el mapa, parlar amb alguna persona que hi hagués estat, preparar el material necessari (botes, piolet, grampons, cordes, tenda, sac de dormir, fogonet...), dissenyar l’anada perquè tingués el mínim cost econòmic possible... També ens calia saber si disposàvem d’algun vehicle i d’algú que ja tingués carnet de conduir. Aquests i altres aspectes calia preparar-los amb anterioritat i això comportava alguna reunió, alguna projecció de diapositives, alguna consulta telefònica... Així que començàvem a gaudir de l’aventura molts dies abans! Pel que fa a l’ascensió, cal tenir en compte que els materials eren difícils de trobar, més pesants i voluminosos, menys impermeables i menys tècnics que els que hi ha actualment i que per aconseguir-los més bons, havíem d’anar a comprar a Girona, Barcelona o Andorra.
De molt joveneta em vaig introduir en el món de la muntanya de la mà del meu pare, en Ramon Llongarriu. Vaig iniciar-me en l’excursionisme trepitjant la Garrotxa i l’Alta Garrotxa, les Guilleries i el Collsacabra, el Montseny i una mica del nostre Pirineu: el Pirineu Oriental. El pare, però, era “muntanyenc de muntanya baixa” i el Pirineu li feia molt de respecte, per això hi anàvem en comptades ocasions a l’estiu. Això no obstant, junts havíem “conquerit” el Balandrau, Gra de Fajol, Bastiments, Tirapits, Serra Gallinera, Pic de la Dona, Pic de la Llosa, Monteixo... Però com són les coses, el lloc on va haver de penjar les botes per motius de salut va ser al Pirineu, un dia que volíem pujar al Balandrau: ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, en patir una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat (Blog Escorniflaire).
 |
| Fenomenal vista del camí al Puigmal aquest matí (Foto Sílvia Prat) I que content que estaria l'avi de veure i viure aquesta vostra afició! |
Durant aquest estiu he pogut fer algunes passejades a la fresca del Pirineu; amb limitacions de durada i desnivell, però les he pogut fer. Algunes ja les he publicat en aquest blog. Paral·lelament, he seguit per les xarxes socials uns quants muntanyencs que han fet ascensions pirinenques. Alguns s’han fet un tip de fer tresmils. A Instagram hi ha un hashtag per a aquests cims: #tresmilsdelpirineu. Seguir aquesta etiqueta i d'altres, és una manera de mantenir viva la meva afició muntanyenca ara que, per falta de costum i per motius de salut, no podria fer aquestes estricades. Hi ha fotografies boniques, n'hi ha de molt boniques, d'espectaculars, i també n'hi ha algunes de postureo.
Arran d’algunes converses sobre sortides al Pirineu, ja feia dies que tenia curiositat per saber quants tresmils havia assolit. Saber-ho m’ha estat relativament fàcil gràcies als itineraris que tinc guardats. En remenar-los m’he adonat que només tinc una fotografia al cim d'un dels tresmil que vaig fer. Això seria impensable ara que la vida es mesura amb likes o amb nombre de seguidors i que si una cosa no es publica a les xarxes, sembla que no l’hàgim fet.
Rellegir aquests itineraris i mirar les fotografies m’ha fet pensar que estaria bé publicar les ressenyes d’aquells set tresmils que vaig conquerir de joveneta. És per això que avui enceto la sèrie Els tresmils de la meva vida on penjaré alguns itineraris dels anys 1980, 1981 i 1982, redactats a partir de les anotacions que vaig fer en aquell moment i amb alguna il·lustració o fotografia que en guardo.
Espero que això ens faci passar una bona estona, a vosaltres llegint-ho i a mi revivint-ho.
Que tinguem un bon camí!
Adriana, 31 d’agost de 2020
Dia de Sant Ramon, el sant del pare (EPD)
Enllaços dels tresmils de la meva vida:
2. 👉 Montperdut
3. 👉 Pica d'Estats, Montcalm i Sotllo
4. 👉 Balaitús
