dilluns, 31 d’agost de 2020

Els meus tresmils del Pirineu

Els tresmils de la meva vida I

L’enfarinada, o potser millor dit, la nevada que va caure al Pirineu la nit del 29 d’agost d’enguany, ens ha portat una fredorada més pròpia d’octubre que no pas de finals d’agost. Això ens ha fet pensar que potser teníem a prop el final de l’estiu. Els meteoròlegs, però, han anunciat que l’estiu no s’ha acabat. I és que el temps, no se n’oblida mai de fer calor!

Una de les meves filles pujant avui al Puigmal
(Foto: Sílvia Prat)

L’estiu és el temps per excel·lència de fer les ascensions als cims més alts que, al meu entorn proper quan era jove, es limitaven als tresmil del Pirineu. Ara pot semblar mentida, però les excursions per anar a fer tresmils, a principis dels anys vuitanta, eren tota una aventura. Lluny del que havia suposat per aquells primers pirineistes, que feien ascensions amb cordes de cànem i amb una espardenya i un esclop, quaranta anys enrere, anar a fer un tresmil tenia el seu què, tant pel que fa a la preparació, com a l’ascensió. 

La preparació consistia a dissenyar la ruta sobre el mapa, parlar amb alguna persona que hi hagués estat, preparar el material necessari (botes, piolet, grampons, cordes, tenda, sac de dormir, fogonet...), dissenyar l’anada perquè tingués el mínim cost econòmic possible... També ens calia saber si disposàvem d’algun vehicle i d’algú que ja tingués carnet de conduir. Aquests i altres aspectes calia preparar-los amb anterioritat i això comportava alguna reunió, alguna projecció de diapositives, alguna consulta telefònica... Així que començàvem a gaudir de l’aventura molts dies abans! Pel que fa a l’ascensió, cal tenir en compte que els materials eren difícils de trobar, més pesants i voluminosos, menys impermeables i menys tècnics que els que hi ha actualment i que per aconseguir-los més bons, havíem d’anar a comprar a Girona, Barcelona o Andorra.

De molt joveneta em vaig introduir en el món de la muntanya de la mà del meu pare, en Ramon Llongarriu. Vaig iniciar-me en l’excursionisme trepitjant la Garrotxa i l’Alta Garrotxa, les Guilleries i el Collsacabra, el Montseny i una mica del nostre Pirineu: el Pirineu Oriental. El pare, però, era “muntanyenc de muntanya baixa” i el Pirineu li feia molt de respecte, per això hi anàvem en comptades ocasions a l’estiu. Això no obstant, junts havíem “conquerit” el Balandrau, Gra de Fajol, Bastiments, Tirapits, Serra Gallinera, Pic de la Dona, Pic de la Llosa, Monteixo... Però com són les coses, el lloc on va haver de penjar les botes per motius de salut va ser al Pirineu, un dia que volíem pujar al Balandrau: ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, en patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat (Blog Escorniflaire)

Fenomenal vista del camí al Puigmal aquest matí
(Foto Sílvia Prat)
I que content que estaria l'avi
de veure i viure aquesta vostra afició!

En ple segle XXI, anar a muntanya sembla més fàcil que no ho era abans. I crec que això es deu a unes quantes raons. En vull remarcar dues. La primera seria l’efecte Decathlon que permet entrar a una botiga d’esports vestida de carrer i sortir-ne com una autèntica experta en qualsevol esport, en excursionisme, alpinisme i escalada, també. La segona és l’efecte bombers que consisteix a tenir la certesa que, si en algun moment de la ruta prenem mal o no ens en sortim, els Bombers del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) ens vindran a rescatar. Això a l’era prèvia a la del mòbil, no tan sols era impossible, sinó que era impensable. Recordo una caiguda que vaig protagonitzar (per falta d’experiència) en una hivernal a la Canal de la Mort del Godall, pujant al Gra de Fajol Petit. Gràcies a la rapidesa i a l’expertesa del company Jordi Pujol (EPD), aquella relliscada es va quedar en un simple ensurt. Doncs bé, amb un esquinç al peu, vaig fer els dos Grans de Fajol i vaig baixar pel Coll de la Marrana fins al Pla d’Hospitalets on teníem el cotxe. En cap moment vaig pensar que havia fet una heroïcitat, ja que en aquella situació, aquesta era la solució més fàcil.

Durant aquest estiu he pogut fer algunes passejades a la fresca del Pirineu; amb limitacions de durada i desnivell, però les he pogut fer. Algunes ja les he publicat en aquest blog. Paral·lelament, he seguit per les xarxes socials uns quants muntanyencs que han fet ascensions pirinenques. Alguns s’han fet un tip de fer tresmils. A Instagram hi ha un hashtag per a aquests cims: #tresmilsdelpirineu. Seguir aquesta etiqueta i d'altres, és una manera de mantenir viva la meva afició muntanyenca ara que, per falta de costum i per motius de salut, no podria fer aquestes estricades. Hi ha fotografies boniques, n'hi ha de molt boniques, d'espectaculars, i també n'hi ha algunes de postureo.

Arran d’algunes converses sobre sortides al Pirineu, ja feia dies que tenia curiositat per saber quants tresmils havia assolit. Saber-ho m’ha estat relativament fàcil gràcies als itineraris que tinc guardats. En remenar-los m’he adonat que només tinc una fotografia al cim d'un dels tresmil que vaig fer. Això seria impensable ara que la vida es mesura amb likes o amb nombre de seguidors i que si una cosa no es publica a les xarxes, sembla que no l’hàgim fet.

Rellegir aquests itineraris i mirar les fotografies m’ha fet pensar que estaria bé publicar les ressenyes d’aquells set tresmils que vaig conquerir de joveneta. És per això que avui enceto la sèrie Els tresmils de la meva vida on penjaré alguns itineraris dels anys 1980, 1981 i 1982, redactats a partir de les anotacions que vaig fer en aquell moment i amb alguna il·lustració o fotografia que en guardo.

Espero que això ens faci passar una bona estona, a vosaltres llegint-ho i a mi revivint-ho.

Que tinguem un bon camí!  

 

Adriana, 31 d’agost de 2020 

Dia de Sant Ramon, el sant del pare (EPD)

 

Enllaços dels tresmils de la meva vida:

1. 👉 Aneto 

2. 👉 Montperdut 

3. 👉 Pica d'Estats, Montcalm i Sotllo 

4. 👉 Balaitús

5. 👉 Los Arnales

dijous, 27 d’agost de 2020

Pic Cerverís (2.208m) des del Coll de Meianell

Diumenge, 23 d’agost de 2020

El Pic Cerverís, de 2.208m, es troba a l’extrem Sud de la carena que baixa del Balandrau cap a migjorn, la Serra de la Canya, a la línia divisòria dels termes municipals de Tregurà i Pardines.

La nostra passejada consisteix a pujar-hi des del Coll de Meianell que es troba a 1.967m, a l’extrem de Llevant de la pista de muntanya que uneix Tregurà i Ribes de Fresser (camí de Fontlletera o de Ribesaltes als mapes de l’ICGC).

Deixem el cotxe uns metres abans d’arribar al revolt que hi ha al Coll de Meianell, en una raconada on hi caben uns quants vehicles. D’allà mateix en surt un camí ample que va pujant en direcció O-NO fins arribar a la carena. En aquest punt tombem a la nostra esquerra per acabar de pujar al cim que veiem a sobre nostre. Fem la baixada per l’altra banda, resseguint el filat.

Aquesta curta caminada és molt agraïda pel que fa a la vista: Serra Cavallera, Taga, Serra de Montgrony, Puigllançada, Tossa d’Alp, Pedraforca, Pic de Dòrria, Puigmal, els Torreneules, Balandrau, Tres Pics, Fontlletera... Pic de la Llosa, Roca Colom, Costabona... Alta Garrotxa, el Mont... Carenes, valls i muntanyes de les quals n’he esmentat algunes i ben segur que me n’he deixat moltes.

Així doncs, aquest cim és una bona miranda de la qual hem ben gaudit caminant menys d’1h i mitja (uns 50 min de pujada i uns 40 baixada).

Acabem d’arrodonir la jornada dinant a la zona de pic-nic del Refugi del Pla d’Eroles, que des de fa un parell o tres d’anys, també funciona com a restaurant. Aquest refugi es troba seguint la pista que baixa a Ribes, abans d’arribar a Ribesaltes, en un trencant a la nostra dreta.

Nota 1: la pista de Tregurà a Ribes de Fresser és recomanable fer-la en vehicle tot terreny, sobretot la banda de Ribes; ja que hi ha uns bons sots i força rocs.

Nota 2: avui no puc adjuntar-hi el track, ja que tinc el GPS de vacances actives amb altres membres del grup familiar.

Camí de pujada per un camí ample / pista.
Al fons, Pic del Moros, Costabona i Roca Colom.

Arribant al collet, fem un gir.

Arribant al cim. Al fons, el Puigmal.

Al cim. A la dreta, el Puigmal; a l'esquerra, la Serra de Montgrony, a l'alçada de Nevà.

Vista cap al Balandrau, Tres Pics i Fontlletera.

De baixada, resseguint la tanca.

A la terra fan xerrades
i al cel creixen nuvolades.

A dalt,  Genciana alpina (Gentiana alpina),
a baix, Gençaneta o Genciana campestre
(Gentiana campestris).

dimarts, 25 d’agost de 2020

Estany de Mariola

Dijous, 20 d’agost de 2020

Sortida a l’Estany de Mariola des de l’aparcament de la Font de la Costa.

L’Estany de Mariola es troba situat a 2.280 metres d’altitud, al capdamunt de la Vall de Cardós, a la capçalera del Riu Tavascan i al peu del Turó de Mariola i del Pic de la Muntanyola. Està inclòs dintre el Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Per arribar-hi hem d’anar a la Vall de Cardós, fins al poble de Tavascan. Un cop passat el poble, deixem a la dreta la pista que ens acostaria al Pla de Boavi (camí del Llac de Cestascan) i seguim cap a l’esquerra per la carretera asfaltada (indicacions estació d’esquí de Tavascan). Passem per les Bordes i l’embassament de Graus i, després de les Bordes de Quanca, deixem la carretera asfaltada i trenquem cap a la dreta en direcció a la Cascada de Noarre i a l’aparcament de la Font de la Costa. A partir d’aquest moment, ens espera una pista de terra i força estreta. És recomanable fer aquests 4 km en vehicle tot terreny.

De l’aparcament de la Font de la Costa en surt un camí ample que puja fins a la Font de la Costa i que, amb unes ziga-zagues ben marcades ens porta a la Cabana de l’Estany Xic o de l’Estany del Port [de Tavascan]. Un cop a la cabana, continuarem cap a l’Estany de Mariola, deixant l’Estany Xic i el del Port per a la tornada. Davant mateix de la cabana travessem el Riu del Port per una palanca de fusta i ens comencem a enfilar, ara en direcció Oest, seguint un camí no tant fressat com el que seguíem fins ara, però amb algunes fites. Anem guanyant alçada, per uns vessants on hi ha cavalls pasturant i arribarem a un pla on trobem unes petites basses i l’espectacular Estany de Mariola.

Fa un dia molt clar i el sol i el ventet que fa, convida a estar-hi una bona estona. Després d’aquest descans, farem la baixada pel mateix camí, fins a la Cabana de l’Estany Xic. En aquest punt anem cap a l’esquerra i, passant per l’Estany Xic arribem a l’Estany del Port que són a tocar de la cabana. Tornarem a fer una bona parada abans de recular i baixar cap a l’aparcament de la Font de la Costa.

L’Estany Xic i l’Estany del Port estan presidits pel Port de Tavascan, punt de comunicació amb França i pas de refugiats que, fugint dels horrors del nazisme.

Es tracta d’una caminada de 7,16km i 469m de desnivell. Nosaltres caminem 2h 10 min (1h 10 min de pujada i 1h de baixada). La poca exigència que presenta és més pel desnivell que no pas pel tipus de camí ni per la distància. L’aproximació és una mica llarga, però val la pena fer-la per poder gaudir d’aquests magnífics i poc massificats paratges.  

Camí ample al començament de la caminada.

Font de la Costa.

Senyalització vertical, molt útil.

Passera de fusta per on passarem per anar a l'Estany de Mariola.


Estany Xic, al darrere,
l'Estany del Port i el Port de Tavascan.

Estany de Mariola sota el Turó de Mariola i el Pic de la Muntanyola. 

Estanyol prop de l'Estany de Mariola.

Regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum).

Camí de baixada amb unes vistes impressionants.

Al fons, possiblement sector de la Pica d'Estats.

Cavalls abeurant-se a l'Estany del Port.

Us podeu descarregar el Track clicant 👇 o 👉 aquí

Powered by Wikiloc

diumenge, 23 d’agost de 2020

La Mollera d’Escalarre

Dimarts, 18 d’agost de 2020

La Mollera d’Escalarre és una zona humida situada en el curs de la Noguera Pallaresa,  al Pallars sobirà, entre els pobles de la Guingueta d’Àneu, Esterri d’Àneu i Escalarre. Es troba inclosa dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la cua de l’embassament de la Torrassa, la Mollera d’Escalarre mai deixa de sorprendre per la gran quantitat de valors naturals que conflueixen en un espai tan reduït. La seva amable orografia facilita al visitant apropar-se al seu important patrimoni i a la seva singular natura, fent d’aquest espai, un indret òptim pel turisme familiar. Els seus boscos de ribera, els més extensos del Parc, les seves aigües clares o les seves esglésies ens acompanyen mentre ens perdem per la seva xarxa de senders, practiquem la pesca o observem la seva fauna ... (extret del Mapa-Guia La Mollera d’Escalarre, editat pel Parc Natural de l’Alt Pirineu).

La nostra passejada consisteix en una volta circular amb sortida i arribada a Esterri, que passa pel poble d’Escalarre, per l’ermita de Sant Martí i s’acosta a la Mollera d’Escalarre, tot voltant-la passant per camins amples o pistes que transcorren enmig de salzedes, boscos de ribera, prats humits i pastures.

Freixes, pollancres, salzes i verns fan ombra a bona part del camí. Saulics, canyissos, romegueres i altres arbustos completen la diversitat vegetal.

Un mirador i dos aguaits ens poden ajudar a observar fauna. En dies de calma (no pas a l’agost), s’hi poden veure alguns exemplars de bernat pescaire, corb marí, cullerot, xarxet, polles d’aigua... i alguna llúdriga. Tot i les dures condicions de l’hivern, alguns ocells del Nord d’Europa passen l’hivern en aquest indret. Nosaltres només hem sabut veure ànecs collverds, algunes libèl·lules i papallones i alguna truita fent un salt ben visible, a més de les que hi estaven reintroduint a galletades, malgrat que s’hi practica la pesca sense mort.

La proximitat amb alguns elements constructius de defensa fa que durant el recorregut es puguin visitar restes d’una trinxera, un búnquer i un refugi per a canó, construïts pel govern franquista entre el 1944 i el 1957 que no es va fer servir mai.

Un altre element a destacar és la presa de la Torrassa (1955), construïda com a part de la infraestructura per produir energia elèctrica que va contribuir al desenvolupament de Catalunya al S. XX, alhora que va ser un motor socioeconòmic a la comarca.

Es tracta d’una caminada que no és gens exigent, d’11,14km -tot i que es pot fer més curta-, i 59m de desnivell, on hi ha elements per a tots els gustos. Hem caminat 2h 30 minuts.

Nosaltres fem la volta en el sentit de les agulles del rellotge (anada aigües avall per la riba esquerra i tornada aigües amunt per la riba dreta), però es pot fer en qualsevol dels dos sentits i començant-la en qualsevol punt del camí (Esterri, La Guingueta...). 

Borda camí d'Escalarre.

Sant Martí d'Escalarre.

Agües tranquil·les a la Mollera d'Escalarre.

Podria ser un Pica-soques blau (Sitta euroaea)

Ànecs a la Mollera.

Interior d'un búnquer.

Entrada d'un búnquer.

Griseta de muntanya (Lysandra coridon).

Pont de Poldo.

Salicària (Lythrum salicaria) a la vora de la Mollera.

Vista de la Mollera; al fons el sector d'Unarre.

Reintroducció de truites.

Paret seca a la vora del camí.

Borda de Salito.

Cavalls prop d'Esterri.

Us podeu descarregar el Track clicant 👉 aquí

Powered by Wikiloc

dissabte, 22 d’agost de 2020

Estany de Gerber

Dilluns, 17 d’agost de 2020

Sortida a l’Estany de Gerber, des de l’aparcament de la Peülla que es troba situat al punt quilomètric 49.5, poc abans d’arribar al Port de la Bonaigua des d’Esterri d’Àneu, seguint la carretera C-28 o carretera de la Vall d’Aran, al peu del remuntador de la Peülla.

 

L’Estany de Gerber és un estany d'origen glacial que es troba al Pallars Sobirà, concretament a les Valls d’Àneu, a 2.170 metres d’altitud, proper al límit amb la Vall d’Aran, i a la zona perimetral del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Situat als peus del Pic Serós i el de Locampo, forma part d’un seguit d’estanys que trobaríem si continuéssim cap al refugi Gerber o Mataró.

Aquesta passejada es fa per un camí transitat i assenyalat, tant amb banderoles com amb marques de color groc sobre les pedres i als arbres. El recorregut transcorre per un paisatge d’alta muntanya: la primera part, travessa boscos de pi i prats alpins que es van alternant; a partir de mig camí, la roca mare fina i allisada ens recorda l’existència d’antigues glaceres,  posteriorment, en temps de desglaç, el pas de l’aigua va originar els torrents.

A uns 35 minuts de camí, trobem una primera bassa, l’Estanyola de Gerber, el primer dels tres estanys que trobarem avui. Després de l’Estanyola, anem a trobar el Barranc de Gerber i seguim pujant per un camí que el ressegueix fins a arribar a l’Estany de Gerber de Baix i, finalment, a l’Estany de Gerber.

Fem la tornada pel mateix camí i haurem caminat 2h 45 minuts entre anada i tornada.

Es tracta d’una caminada fàcil, curta i molt agraïda per l’abundor d’aigua i per la vista, als cims propers i cap als cims del sector de la Bonaigua i el Pla de Beret. Això no obstant, veient algunes persones, molt cansades i acalorades, amb qui ens hem creuat a la nostra tornada, vull recalcar que s’ha de tenir en compte que es tracta d’un camí de muntanya.

Ruta poc exigent, de 7,20km (anada i tornada) i 290m de desnivell. 

 

Estanyola de Gerber.

Moixera de guilla (Sorbus aucuparia).

Estany de Gerber de Baix i Puig de Gerber.

Seneci pirinenc (Senecio pyrenaicus).

Reflex.

Cameneri o Epilobi angustrifoli (Epilobium angustrifolium).

A l'estany de Gerber.

Safrà de muntanya (Crocus vernus).

Papallona d'ullets (Aphantopus hyperantus).

Argentada de muntanya (Argynnis aglaja).

Moreneta septentrional (Aricia agestis).

Vista dels cims de sobre el Port de la Bonaigua.
 
Vista de la carretera del Port de la Bonaigua.

 

Us podeu descarregar el Track clicant 👇 o 👉 aquí

Powered by Wikiloc