Els meus tresmils del Pirineu

Els tresmils de la meva vida I

L’enfarinada, o potser millor dit, la nevada que va caure al Pirineu la nit del 29 d’agost d’enguany, ens ha portat una fredorada més pròpia d’octubre que no pas de finals d’agost. Això ens ha fet pensar que potser teníem a prop el final de l’estiu. Els meteoròlegs, però, han anunciat que l’estiu no s’ha acabat. I és que el temps, no se n’oblida mai de fer calor!

Una de les meves filles pujant avui al Puigmal
(Foto: Sílvia Prat)

L’estiu és el temps per excel·lència de fer les ascensions als cims més alts que, al meu entorn proper quan era jove, es limitaven als tresmil del Pirineu. Ara pot semblar mentida, però les excursions per anar a fer tresmils, a principis dels anys vuitanta, eren tota una aventura. Lluny del que havia suposat per aquells primers pirineistes, que feien ascensions amb cordes de cànem i amb una espardenya i un esclop, quaranta anys enrere, anar a fer un tresmil tenia el seu què, tant pel que fa a la preparació, com a l’ascensió. 

La preparació consistia a dissenyar la ruta sobre el mapa, parlar amb alguna persona que hi hagués estat, preparar el material necessari (botes, piolet, grampons, cordes, tenda, sac de dormir, fogonet...), dissenyar l’anada perquè tingués el mínim cost econòmic possible... També ens calia saber si disposàvem d’algun vehicle i d’algú que ja tingués carnet de conduir. Aquests i altres aspectes calia preparar-los amb anterioritat i això comportava alguna reunió, alguna projecció de diapositives, alguna consulta telefònica... Així que començàvem a gaudir de l’aventura molts dies abans! Pel que fa a l’ascensió, cal tenir en compte que els materials eren difícils de trobar, més pesants i voluminosos, menys impermeables i menys tècnics que els que hi ha actualment i que per aconseguir-los més bons, havíem d’anar a comprar a Girona, Barcelona o Andorra.

De molt joveneta em vaig introduir en el món de la muntanya de la mà del meu pare, en Ramon Llongarriu. Vaig iniciar-me en l’excursionisme trepitjant la Garrotxa i l’Alta Garrotxa, les Guilleries i el Collsacabra, el Montseny i una mica del nostre Pirineu: el Pirineu Oriental. El pare, però, era “muntanyenc de muntanya baixa” i el Pirineu li feia molt de respecte, per això hi anàvem en comptades ocasions a l’estiu. Això no obstant, junts havíem “conquerit” el Balandrau, Gra de Fajol, Bastiments, Tirapits, Serra Gallinera, Pic de la Dona, Pic de la Llosa, Monteixo... Però com són les coses, el lloc on va haver de penjar les botes per motius de salut va ser al Pirineu, un dia que volíem pujar al Balandrau: ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, en patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat (Blog Escorniflaire)

Fenomenal vista del camí al Puigmal aquest matí
(Foto Sílvia Prat)
I que content que estaria l'avi
de veure i viure aquesta vostra afició!

En ple segle XXI, anar a muntanya sembla més fàcil que no ho era abans. I crec que això es deu a unes quantes raons. En vull remarcar dues. La primera seria l’efecte Decathlon que permet entrar a una botiga d’esports vestida de carrer i sortir-ne com una autèntica experta en qualsevol esport, en excursionisme, alpinisme i escalada, també. La segona és l’efecte bombers que consisteix a tenir la certesa que, si en algun moment de la ruta prenem mal o no ens en sortim, els Bombers del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) ens vindran a rescatar. Això a l’era prèvia a la del mòbil, no tan sols era impossible, sinó que era impensable. Recordo una caiguda que vaig protagonitzar (per falta d’experiència) en una hivernal a la Canal de la Mort del Godall, pujant al Gra de Fajol Petit. Gràcies a la rapidesa i a l’expertesa del company Jordi Pujol (EPD), aquella relliscada es va quedar en un simple ensurt. Doncs bé, amb un esquinç al peu, vaig fer els dos Grans de Fajol i vaig baixar pel Coll de la Marrana fins al Pla d’Hospitalets on teníem el cotxe. En cap moment vaig pensar que havia fet una heroïcitat, ja que en aquella situació, aquesta era la solució més fàcil.

Durant aquest estiu he pogut fer algunes passejades a la fresca del Pirineu; amb limitacions de durada i desnivell, però les he pogut fer. Algunes ja les he publicat en aquest blog. Paral·lelament, he seguit per les xarxes socials uns quants muntanyencs que han fet ascensions pirinenques. Alguns s’han fet un tip de fer tresmils. A Instagram hi ha un hashtag per a aquests cims: #tresmilsdelpirineu. Seguir aquesta etiqueta i d'altres, és una manera de mantenir viva la meva afició muntanyenca ara que, per falta de costum i per motius de salut, no podria fer aquestes estricades. Hi ha fotografies boniques, n'hi ha de molt boniques, d'espectaculars, i també n'hi ha algunes de postureo.

Arran d’algunes converses sobre sortides al Pirineu, ja feia dies que tenia curiositat per saber quants tresmils havia assolit. Saber-ho m’ha estat relativament fàcil gràcies als itineraris que tinc guardats. En remenar-los m’he adonat que només tinc una fotografia al cim d'un dels tresmil que vaig fer. Això seria impensable ara que la vida es mesura amb likes o amb nombre de seguidors i que si una cosa no es publica a les xarxes, sembla que no l’hàgim fet.

Rellegir aquests itineraris i mirar les fotografies m’ha fet pensar que estaria bé publicar les ressenyes d’aquells set tresmils que vaig conquerir de joveneta. És per això que avui enceto la sèrie Els tresmils de la meva vida on penjaré alguns itineraris dels anys 1980, 1981 i 1982, redactats a partir de les anotacions que vaig fer en aquell moment i amb alguna il·lustració o fotografia que en guardo.

Espero que això ens faci passar una bona estona, a vosaltres llegint-ho i a mi revivint-ho.

Que tinguem un bon camí!  

 

Adriana, 31 d’agost de 2020 

Dia de Sant Ramon, el sant del pare (EPD)

 

Enllaços dels tresmils de la meva vida:

1. 👉 Aneto 

2. 👉 Montperdut 

3. 👉 Pica d'Estats, Montcalm i Sotllo 

4. 👉 Balaitús

5. 👉 Los Arnales

Comentaris

  1. Segur que ens faras passar una molt bona estona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això espero. A veure si ho aconsegueixo.
      Gràcies fidel seguidor de l'Escorniflaire i de la Vella Xiruca!

      Elimina
  2. Hi ha una coincidència a la inversa. Al Balandrau és on el teu pare, per motius de salut va haver de penjar les botes.
    Tot i que fa molt més de 50 anys que faig muntanya, el meu primer cim de més de 2.000 metres va ser justament el Balandrau, enguany ha fet 48 anys.
    Només he fet uns 10 cims de més de 3.000. M'agradarà llegir les teves properes ressenyes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet recordar, que el Balandrau va ser el meu primer cim del Pirineu, l'estiu de 1976, quan tenia 12 anys (fa 44 anys). El vam fer des del Serrat i la pujada es va fer un xic pesada i monòtona.
      Gràcies per llegir-me i compartir la teva experiència.
      Salut i muntanyes!

      Elimina
  3. Gracies Adriana gaudiré amb teves ressenyes de la muntanya

    ResponElimina
  4. Bon vespre plujós Adriana,
    Celebro que aquest estiu hagis pogut trescar força més pel Pirineu i hagis visitat tots aquests paratges que curiosament jo no he estat a cap. L'Estany de Gerber el tenia anotat però veig que també hauré d'incloure el de Mariola. Quanta raó tens amb fer 3000's fa uns anys i ara ( i això que jo no ho he viscut perque l'afició em va vindre més tard). Jo era de mapa i ressenya però desde que vaig amb GPS admeto que miro molt menys les rutes i tot i que em preparo i miro on he d'anar m'he relaxat una mica. Imagina't als 80, això que si era una aventura i no com ara.
    Vaig a disfrutar llegint les les gestes. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Albert! Gràcies per llegir i comentar al meu blog. L'Estany de Gerber està mol bé, però el de Mariola és una passada! Aquest estiu he pogut fer algunes sortides, com pots veure, de durada com a molt hora i mitja d'anada amb la corresponent tornada. Tinc una autonomia limitada, ja veus, sóc com un cotxe elèctric.
      Jo vaig ser molt contrària a fer servir GPS, però des que el tinc, l'he fet servir sempre més. I ajuda no només el dia de la ruta, sinó en la preparació i la selecció segons les nostres possibilitats (durada, desnivell...).
      L'evolució dels materials i de la informació ha contribuït molt a facilitar les anades a muntanya, tot i que amb això no n'hi ha prou: l'experiència i la prudència són dues bones companyes.
      Salut i muntanyes!
      Adriana

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari. Gràcies.