Reflexions personals des de les geleres de la Meije

Situada entre els departaments de les Huates-Alpes i el d'Isère, per tant, entre les regions administratives de Provença-Alps-Costa Blava i d'Alvèrnia-Roine-Alps, la Meije és una gran muntanya, culminada per tres grans cims: el Grand Pic de la Meije (3.983 m), el Doig de Dieu o Pic Central (3.973 m) i la Meije Orientale (3.891 m).

Aquest conjunt de cims es troba ubicat en el Massís dels Écrins on, junt amb el Mont Pelvoux (3.943 m), i la Barre dels Écrins (4.102 m), constitueixen els pics més destacats. La seva altura i la seva situació fan que s'hi conservin (de moment) grans geleres, visibles des del moment que es visualitza el massís. Formats principalment per granit i roca calcària, l'ascensió a aquests cims és exigent, tant pels desnivells com per la morfologia, que combina glaceres pendents amb grans esquerdes i arestes rocalloses. Per tot plegat, són muntanyes que fan dir sí senyor i que estan reservades a persones valentes, entrenades i avesades a aquest tipus d'ascensions.

La Meije tanca el Massís dels Écrins per la vora Nord Nord- Oest i la silueta del Grand Pic de la Meije és visible des de molts indrets. Fa uns anys, en una visita al sector de la Mauriene dels Alps d'Isère, vam contemplar-ne la silueta i les geleres, des del Coll de Galibier, des d'on el conjunt és realment espectacular.

El Coll de Galibier i el Briançonnais es comuniquen per carretera pel Coll de Lauteret. En aquest coll hi ha la partió del Briançonnais i l'Isère i hi passen dos rius: la Durance (que baixa pel Briançonnais i segueixen avall cap a Avinyó) i la Romanche (les seves aigües van al riu Isère). El naixement dels dos rius és proper i les aigües de tots dos, acabaran al Roine.

Sota mateix del conjunt de la Meije hi ha el poble de muntanya la Grave, un poblet cuidat i força pintoresc des d'on la visió de les geleres i del conjunt muntanyenc és espectacular i des d'on es pot contemplar la verticalitat de la muntanya, tant de les parets rocoses com de les geleres, dels torrents que hi neixen i de les morrenes que les formacions de glaç han anat deixant amb el pas del temps.

Enguany, que hem situat el nostre "camp base" al Briançonais, ens ha fet il·lusió anar a veure aquestes glaceres in situ, de manera que ens hem servit dels telecabines que surten de la Grave, a 1.450 m, i pugen als 3.200 m. Per un cost de 37 € per persona adulta, un telecabina de cabines agrupades de cinc en cinc, amb una cabuda de 6 persones cada una, pugen al Col des Ruillans, als 3.200 m, passant per una estació intermitja, la Gare de Peyrou d'Amont, nom d'una de les arestes del massís, (o Triltan) als 2.416 m.

En aquesta estació intermitja hi ha una zona d'esbarjo amb jocs per a la mainada, un bar i uns bons prats des d'on contemplar la impressionant vista. A l'estació superior hi ha una restaurant, però en arribar-hi, la vista se'ns en va directament a les glaceres. Pel que he llegit, sembla que des d'aquí veiem les geleres de la Meije, Rateau, Vallon i Girose.

Si, com és el nostre cas, us agrada la muntanya, aquí l'entreteniment hi és assegurat. Contemplar la immensitat dels cims i d'aquestes neus perpètues, observar com grups guiats fan pràctiques d'alpinisme i escalada en gel... Veure baixar els torrents que neixen a les geleres que ens queden més amunt i observar els saltants d'aigua que han format a base d'anys de solcar la roca mare... Escoltar els espetecs dels despreniments de roques i observar-ne la caiguda... És un espectacle i el temps passa que no te n'adones!

Identificar algunes parts de les geleres i recordar-ne els noms (morrenes, esquerdes i rimaies) m'ha fet venir a la memòria aquell curs d'escalada en gel que vaig fer l'hivern de 1981-1982, amb el meu piolet de fusta, alt, gros i pesant, els meus primers grampons i tot aquell material que podia ser qualsevol cosa menys lleuger. L'interès per l'escalada en gel i altres pràctiques muntanyenques exigents, es va quedar en un intent d'aquella noieta de 17 - 19 anys que es pensava que era valenta i atrevida i que ben aviat va tenir els primers avisos de dolors músculoesquelètics -i també altres interessos vitals- que van fer que allò quedés més en una intenció i una il·lusió que no pas en una pràctica habitual. Realment, la condició física, encara que semblés que sí, no hi acompanyava. Amb els anys m'he adonat que aquells dolors puntuals eren les primeres manifestacions del que es produiria més endavant: un adoloriment general condicionat per una malaltia reumàtica que acabaria amb un diagnòstic de Sensibilització Central (SSC). Però, qui és capaç de (pre)veure i/o acceptar això en pelana joventut? A més, encara faltaven vint anys perquè es comencé a parlar de la SSC.

D'aquells meus tastets d'escalada en gel, en roca i de l'esquí de muntanya, fa més de quartanta anys. I és que ara, ja fa tant temps de tot plegat! Els anys no han passat en va, en fa trenta-vuit del primer diagnòstic d'Espondilitis anquilopoiètica, en fa nou d'una Distròfia simpàtico-reflexa o Dolor regional complex, post intervenció d'espatlla; de manera que en la darrera dècada, el dolor intens primer, continuat sempre i generalitzat amb el pas del temps, ha acabat amb el dianòstic d'una Síndrome de Sensibilització Central. El treball d'acceptació del dolor, les limitacions físiques i les conseqüències psíquiques de tot plegat ha estat (i continua essent) una de les principals tasques del meu dia a dia. L'adaptació a les noves circumstàncies i limitacions, tant a nivell laboral, com domèstic, familiar, de parella i esportiu m'ha tingut (i em té) molt enfeinada. L'exercici físic, la teràpia, les activitats que m'aporten benestar i el descans em tenen tan ocupada... Per això a vegades no tinc temps per altres coses que per a mi no tenen importància o no m'aporten gaire res de positiu.

L'autocura és molt important, diria que és una de les tasques més prioritàries que tenim les persones, ja que si una mateixa no està bé, l'encaix amb els altres és molt difícil i porta moltes conseqüències. Per sort, actualment disposem de diagnòstics (encara hi ha molt per fer!!), bons professionals (que també s'han de formar en aquestes malalties "noves"), força bibliografia, unes bones associacions de pacients, un món inacabable a internet (iep! cal comprovar la veracitat del que hi ha publicat!). Penso que tota aquesta feinada no ha estat (ni és) en va, ja que l'autoconeixement és primordial, sobretot quan tenim al davant una condició física limitant i hem entrat en un primer estadi de l'envelliment.

Davant aquests canvis (i limitacions) no ens hem d'espantar (més del compte); aquest autoconeixement ens pot ajudar a descobrir altres característiques que ens eren desconegudes, capacitats personals no imaginades, així com noves aficions on trobar allò que dóna sentit a la nostra "nova" vida. El que sí que fan les noves experiències i els canvis vitals és provocar modificacions en la nostra llista prioritats i s'acaben produint alguns canvis força sorprenents. I ens acabem empoderant.

Sovint em trobo amb què la immensitat de la muntanya estimula la meva capacitat de reflexió. Reconec que aquesta que avui he compatit tira cap a la limitació, és veritat. Però l'experiència m'ha portat a aprendre que limitació no necessàriament és frustració. El canvi té el poder de transformar-nos i fer-nos descobrir allò desconegut i brindar-nos noves oportunitats.

Davant la immensitat de la gelera.

Dit tot això, malgrat la meva evolució personal, continuo essent una excursionista! Potser en comptes de grans cims faré passejades curtes i amb poc desnivell. Potser portaré una petita motxilla amb el jersei i la crema solar [aquí he de dir que, per sort tinc un company de vida que em porta allò que és de menester]. Potser hi ha molts "potsers", però això de ser excursionista diria que ja ho portava de sèrie i que el pare em va ajudar a cultivar aquesta afició.

Malgrat els canvis i el pas del temps, la il·lusió, l'estima i l'atracció per la muntanya resten del tot intactes en mi. I quan sóc davant d'un paisatge imponent com és el que he pogut contemplar en aquesta anada, me n'adono encara més.

Gràcies a tots els que m'heu llegit fins aquí! Ara, després de tantes reflexions comparteixo algunes fotografies de la visita a les geleres de la Meije.

Adriana Llongarriu

agost de 2026