Avui comencen a Olot els actes del 45è Aplec Excursionista dels Països Catalans. Es tracta d'una trobada anual que el seu nom descriu prou bé. Enguany el Centre Excursionista d'Olot (CEO), junt amb el Centre Excursionista de Catalunya, ha estat l'encarregat d'organitzar-ne els actes: exposició, xerrades, sortides... i excursions de tot tipus i per a tots els nivells.
Per dur a terme totes aquestes activitats, el CEO ha demanat la col·laboració de socis i simpatitzants, ja sigui per a temes organitzatius, preparatius, guiatges...
En el meu cas, em van proposar fer la descripció de dues de les excursions que es poden fer durant aquest cap de setmana llarg, els dies 12, 13 i 14 d'octubre.
Les dues ressenyes que he escrit són La travessia d'Ull de Ter a Núria i la ruta per l'Alta Garrotxa Oix - Talaixà - Sant Aniol - Sadernes.
Com a excursionista (ara més de nom que de fets), ha estat un plaer haver pogut participar en aquest aplec i agraeixo al CEO que hagi comptat amb mi.
Així doncs, aquesta entrada i la següent constaran de les descripcions d'aquestes dues excursions.
Salut i muntanya!!
Travessia d’Ull de Ter a Núria
 |
| Antiga senyalització del camí de Núria. Al darrere, el Gra de Fajol Gran |
Al Pla dels Hospitalets, deixem la carretera per agafar el
camí de Núria que coincideix amb el traçat del GR-11. Pugem per la vora del riu
Ter, resseguint per la base el Gra de Fajol de Baix (2.567 m) i el Gra de Fajol
(2.714 m), les canals dels quals són practicables a finals d’hivern i principis
de primavera, quan el gel està compactat.
El Refugi d’Ulldeter (2.220 m), és propietat del Centre Excursionista de Catalunya. Es troba situat a pocs minuts de la carretera i prop de les instal·lacions de l’estació de muntanya i esquí Vallter. És, per tant, un refugi molt accessible.
 |
| Refugi d'Ull de Ter |
A la nostra dreta, el Puig dels Lladres ens amaga els
edificis de l’estació d’esquí, situats als Plans de Morens. Damunt nostre,
aigües amunt, hi ha el poc que queda de l’antic Xalet refugi d’Ull de Ter i les
surgències del Ter. El Xalet d’Ull de Ter, inaugurat l’estiu de 1909, va ser promogut
per Cèsar August Torras, aleshores president del CEC, tenint en compte les
recomanacions que feia Carles Bosch de la Trinxeria en la seva obra Recorts
d’un excursionista (1887), de construir una cabana per poder-s’hi allotjar
caçadors, excursionistes i naturalistes.
 |
| Postal del Xalet d'Ull de Ter aproximadament de l'any 1915 |
Seguim pujant tot deixant a l’esquerra el Gra de Fajol Gran.
El camí és molt ben traçat i, per unes llargues llaçades, arribem al Coll de la
Marrana (2.531 m), important lloc de pas per accedir a molts cims d’aquest
entorn i partió de les aigües del Ter i del Freser.
A mida que hem anat guanyant alçada, han millorat les
vistes d’aquest circ d’origen glacial, actual capçalera del Ter: els dos Gra de
Fajol, coll de la Marrana, Bastiments (2.881 m), coll de la Geganta, Pic de la Dona
(2.568 m), Puig de la Llosa (2.504 m), Massís del Canigó (2.785 m), Costabona
(2.465 m), Puig Sistra (1.990 m) i Puig de les Agudes (1.976 m). Reconeixem
alguns cims de l’Alta Garrotxa: Comanegra, Bassegoda, Bestrecà... i el massís
del Puigsacalm. Si el dia és clar, podem veure fins el Golf de Roses. De la
conca del Freser, un altre circ d’origen glacial, des d’on som ara, en veiem el
Tirapits (2.779 m), el Torreneules (2.713 m) i el Pasturia - les Borregues-
(2.693 m), entre altres.
El nostre camí continua en direcció oest, travessant la
Feixa Llarga, els plans que tenim al davant. Es tracta de prats alpins on hi
podem observar algun escamot d’isards. En els roquissers és fàcil veure-hi
alguna marmota. Àligues i algun voltor sovint ens vigilen des de l’aire. Més a
prop podem veure i sentir gralles, merles roqueres i alguns altres ocells
adaptats a prats i roquissars de muntanya.
Passem uns herbassars travessats per les aigües del Freser,
riu que neix una mica més amunt, sota el Coll i el Pic de Freser (2.835 m). Som
als Aigols Podrits i deixem a l’esquerra la Coma de Fresers. Arribem al fons
d’aquest circ on trobem la Cabana de Tirapits (2.704 m), abric que ens podria treure
d’alguna trifulga i punt de socors dels Bombers de Catalunya. Continuem cap a
l’esquerra, pujant al Coll de Tirapits (2.783 m).
 |
| A la Cabana de Tirapits |
El següent tram de camí careneja i ens ofereix molt bona
vista a banda i banda: al nord, la vall de Carançà, amb els estanys Blau i
Negre, al final de la qual hi ha el Refugi del
Ras de Carançà; al sud, la vall de Coma de Vaca. A la confluència d’aquesta
vall i la del Freser, hi ha el Refugi de Coma de Vaca. Des d’aquí, aquesta coma
queda aparentment tancada pel Pic de Fontlletera (2.581 m) i el de Balandrau
(2.585 m). Deixem enrere la carena que va del Pic de Bastiments (2.881 m), als
Pics de la Vaca (2.820 m), passant pel Pic de l’Infern (2.869 m).
Seguim aquest tram de carena i passem pel Coll de Carançà
(2.723 m), el Pic de la Fossa del Gegant (2.808 m) i arribem al coll de
Noucreus (2.780 m), fàcil de reconèixer per l’existència de nombroses creus
clavades a terra.
 |
| Vista de la Vall i els Estanys de Carançà |
 |
| Al Coll de Noucreus |
El GR-11 continua carenejant fins al Coll de Noufonts. Ara
deixarem de seguir-lo, per retrobar-lo més endavant. El traçat de la
tradicional travessa de Núria que estem seguint nosaltres, en aquest punt
comença una llarga i sostinguda baixada per la Coma de les Molleres o vall de
Noucreus. Anem avançant mentre perdem alçada ràpidament. Si els hiverns amb neu
abundosa aquest pot esdevenir un paisatge blanc i suau, a l’estiu aquest primer
tram pot tenir un aspecte lunar, eixut i rocallós on l’herba hi és escassa.
Repassem la hidrografia local: la Coma de les Molleres està
solcada pel Riu de Noucreus que, abans d’arribar a Núria, s’ajunta al de
Noufonts i, junt amb el de Coma d’Eina i el de Finestrelles, conformen el Riu
de Núria. Més avall de Núria, els torrents de Fontnegra i de Fontalba s’afegeixen
al Riu de Núria que, al seu pas per Queralbs, tributa al Freser. A Ripoll, el
Freser desemboca al Ter, riu que, després de passar per les comarques del
Ripollès, d’Osona, la Selva i el Gironès, travessa el Baix Empordà i arriba a
la Mediterrània, al peu del Montgrí, a l’indret conegut com la Gola del Ter.
Quan el pendent se suavitza -si no hi ha secada-, la verdor
guanya terreny i és fàcil trobar bestiar boví i equí que hi pastura. Hi estaran
fins les fires de tardor (Espinavell, Ripoll i Olot) on els ramaders portaran a
vendre les cries. Les primeres nevades, senyal inequívoc de l’arribada del
fred, seran l’avís definitiu de què cal treure el bestiar de muntanya on haurà
passat tot l’estiu i tornar-lo a la plana a passar els mesos més freds.
Caminant vora el riu, arribem a l’esplanada del Santuari de
Núria, actualment “ Vall de Núria”, gestionat per Ferrocarrils de la
Generalitat. A més de l’estació d’esquí i el Santuari de la Mare de Déu de
Núria, en aquest indret s’hi troba la cova de Sant Gil, una zona d’acampada, un
estany, cafeteria, hotel, alberg...
 |
| Santuari de Núria |
Una interessant exposició ens recorda la història d’aquest
llogarret, esmentat l’any 1162. L’any 1615 es va construir la capella de Sant
Gil. A mitjan segle XIX es van edificar els primers allotjaments per a
visitants. La primera pedra de l’església actual es va col·locar l’any 1883. A
principis del s. XX, Núria va començar a ser lloc de pràctica dels esports de
muntanya i de neu a Catalunya. La Generalitat republicana hi va redactar
l’Estatut del 32 o l’Estatut de Núria.
Conta la llegenda que Sant Gil, eremita que visqué en
aquesta vall entre l’any 700 i el 703, va esculpir la imatge de la verge. Ell,
amb la campana convocava els pastors de l’entorn per tal d’evangelitzar-los
davant una creu i els cuinava en una olla. Campana, creu i olla, els tres
símbols de Núria. En marxar de Núria per una persecució hauria amagat la imatge
en una cova, fins que uns pastors la van trobar, gràcies a la insistència d’un
bou, al costat de la campana, la creu i l’olla.
Campana, creu i olla també han esdevingut símbols de
fertilitat. Diu la tradició que una manera d’aconseguir-ne és posant el cap a
l’olla, mentre es toca la campana i es resa una pregària davant la creu. Segons
Joan Amades, l’origen d’aquesta tradició podria venir de les creences paganes
que afirmaven que les dones que es fregaven el cos en un megàlit que hi havia
hagut a la vall tenien la fertilitat assegurada.
Al Santuari de Núria (1.964 m), s’hi arriba, a peu, per
nombrosos camins de muntanya. Ara bé, no hi ha accés per carretera. L’únic
mitjà de transport que hi arriba és el Cremallera de Núria. Es tracta d’un tren
que comunica Ribes de Freser, Queralbs i Núria, que supera els trams de més
pendent (15%) gràcies al sistema de tracció de rodes dentades que recorden una
cremallera.
La construcció de la via d’aquest tren (1928-1931) va ser una autèntica obra d’enginyeria on hi van participar prop de mil treballadors. El cremallera va ser inaugurat el març de l’any 1931. Em permeto una recomanació lectora: La filla de la neu, de Núria Esponellà, història novel·lada situada entre Queralbs i Núria, que se centra en la vida d’un enginyer vingut per a la construcció del tren de cremallera de Núria i una noia de Queralbs, que acabà sent monitora d’esquí i que als anys 40 va protagonitzar una dramàtica vivència quan feia de passadora d’una família de jueus pel Coll de Finestrelles, entre Sallagosa i Núria.
Adriana Llongarriu Castanyer
Enllaç del díptic de l'excursió publicada a la web del CEO a l'apartat del 45è Aplec Excursionista dels Països Catalans
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari. Gràcies.