Balaitús (3.151m), 9 de setembre de 1982

Els tresmils de la meva vida V

Context personal

Passaria gairebé un any entre l’anada a la Pica d’Estats i aquesta. Un any en què hauria passat pel Curs d’Orientació Universitària (COU) força desorientada. Ara bé, un curs que no hauria estat en va pel que fa a la meva afició a la muntanya.

El darrer trimestre de 1981 hauria omplert els caps de setmana de caminades per la Garrotxa. A partir d’any nou, alternaria aquest tipus d’excursions amb sortides hivernals al Pirineu Gironí: Torreneules, Pastuira o Tossa Plana de Lles, entre altres.

A la primavera participaria en un Curs de Tècnica Alpina organitzat per la UEC, a Girona. El maig faríem les sortides pràctiques: canals del Gra de Fajol, cara O del Pic de la Vinyola i els seracs del Vignemale.

A partir del juny tornarien les ascensions al Pirineu: Serra Gallinera, Pedraforca, Carlit, Escobes i alguna al Pirineu Aragonès. Fou en alguna d’aquestes excursions d’estiu on es gestà l’anada al Balaitús. 

Aproximació

Aprofitaríem la setmana de les Festes del Tura, la festa major d’Olot, per fer una sortida al Pirineu Aragonès, concretament a la zona de Sallent de Gállego. Marxaríem el dia 8 i tornaríem el dia 12.

Estaríem acampats a la zona de pícnic del Pont de las Fajas, una mica més amunt de Sallent de Gállego, a la vora del riu Aguas Limpias, a tocar de l’embassament de la Sarra.

En els tres dies que hi vam estar, vam fer dues sortides: dos tresmils. Segurament el planteig original devia ser fer-ne tres, però com explicaré més endavant, l’ascensió al Balaitús se’ns va complicar una mica; suposo que per aquest motiu devíem decidir que l’endemà descansaríem.

En aquesta ocasió vam ser l’Adelina M, en Lluís C, en Pep C, en Joan P i jo mateixa.

Ascensió

Dijous dia 8, sortíem del Pont de las Fajas a les 5.35 del matí disposats a fer el Balaitús pel camí més directe, pels Estanys d’Arriel. Seguíem unes indicacions de l’Editorial Alpina que deien “després d’una hora de camí, trencar a l’esquerra pel camí d’Arriel”. Quan havíem caminat uns 50 minuts ens vam trobar un camí ben marcat (no pas senyalitzat) que començava cap a l’esquerra i que seguia el curs d’un barranc aigües amunt. Encara era fosc, però tot ens va fer pensar que era el camí que havíem de seguir. Quan portàvem 3 hores i 20 minuts de camí vam arribar a un collet i vam adonar-nos que no érem allà on havíem de ser.

Amb ajuda del mapa ens vam situar i vam veure que érem al Coll d’Arriel, just a l’altre costat dels Estanys d’Arriel. Ens esperava una bona sifonada, però vam decidir continuar. Vam baixar per una canal als Estanys d’Arremoulit, on trobaríem un camí ben marcat cap al Coll d’Arremoulit i l’Estany Alt d’Arriel on retrobaríem la ruta per on havíem d’haver arribar fins als estanys.  

Des de l’Estany d’Arriel, vam seguir cap al Gorg Gelat i l’abri d’André Michaud (2.720m), inici de la Gran Diagonal, via oest d’accés al cim per la qual, passant pel Coll dels Isards, arribàvem al Pic del Balaitús (3.151m). Havíem caminat 8 hores de temps efectiu.

Vam fer la baixada pel mateix camí: Coll dels Isards, abri d’André Michaud, Gorg Gelat i Estany d’Arriel on tancàvem el cercle (involuntari) i des d’on, seguint el Barranc d’Arriel i el riu Aguas Limpias arribàvem al punt de sortida. Una baixada de 3 hores i 15 minuts de temps efectiu.

Havíem arribat al camp base 14 hores després d’haver-ne sortit, que en temps de marxa efectiva van ser 11 hores 15 minuts.

Particularitats

La principal particularitat d’aquesta excursió és l’errada que vam cometre seguint el Barranc de Soba en comptes del d’Arriel. Això ens va suposar afegir unes 3 hores a la ruta. Tot i que no recordo el cansament que em va produir aquella estricada, veient que l’endemà no vam sortir a caminar, penso que devia ser considerable.

Tal com es pot veure en alguna de les fotografies, a partir de certa alçada es tracta d’un terreny molt pedregós on un bloc es toca a l’altre.

El Balaitús (Balaïtous en francès, Pico os Moros en aragonès o Vathleitosa en occità) va ser considerat, per Henry Russell, el Cervino del Pirineu.

Buscant topònims d’aquell sector, he trobat una publicació amb la història de l’Abri André Michaud i amb referències a algunes ascensions històriques al Balaitús. Si us ve de gust llegir-les, cliqueu aquí: 👉enllaç.

I ara, després d’aquesta llarga caminada, fem un descans tot mirant algunes imatges.

Adriana, 8 de setembre de 2020

Així quedaven els meus tracks
força abans dels GPS (1982).


Estany d'Arremoulit i Pic Palas.

A l'Estany d'Arremoulit.

Els Estanys d'Arriel amb el Balaitús de fons.

El Balaitús des de l'Estany Gelat.

Vista enrere dels Estanys d'Arriel,
Coll d'Arremoulit i Pic d'Arriel.

Abri André Michaud.

La Gran Diagonal, camí d'accés al Balaitús.

El nostre camp base, fet a base d'una camioneta i una tenda.
En aquell temps, per mi, un hotel de mil estrelles!


Comentaris