L’excursió més curta i el descans més llarg

El darrer diumenge d’hivern, el 19 de març, vam sortir de casa per anar a fer una matinal garrotxina i sense complicacions; una cosa curta i senzilla compatible amb un dinar casolà en la més reduïda intimitat familiar.

Sortíem de casa en direcció a Anglès per la carretera c-63 i abans d’arribar a Sant Feliu de Pallerols, enfilàvem la pista asfaltada de Sant Iscle de Colltort. Deixàvem el cotxe arraconat a la paret de l’ermita. Quina llàstima que al voltant de Sant Iscle no hi hagi una zona d’aparcament o les indicacions d’on deixar el cotxe sense ocasionar molèsties a la gent que viu en aquella vall!

Amb la intenció de fer una volta circular des de Sant Iscle cap al Volcà de Can Tià, Fontpobra i el Castell de Colltort, vam començar a caminar carretera avall i quan encara no havíem fet ni 200 metres, em vaig fer una santíssima regirada al peu esquerre que em va fer caure de genolls i vaig acabar asseguda damunt l’asfalt. Davant la mirada incrèdula d’en Joan, que anava pocs metres darrere meu i no entenia què hi feia asseguda al mig de la carretera, immediatament vaig saber que m’havia fet força mal.

El que inicialment va semblar un esquinç vulgaris que es curaria amb vuit o quinze dies de repòs va acabar essent un esquinç de 3r grau amb trencadura del lligament lateral extern. Després de valorar si intervenció o immobilització ens vam decidir per la segona opció: cinc setmanes de botina de guix sense posar el peu a terra, seguides d’un període de rehabilitació que ja es va allargar més del que estava previst.

El peu es va anar guarint alhora que la lesió d’inestabilitat d’espatlla que arrossegava de feia un temps anava empitjorant o, si més no, anava essent cada vegada més dolorosa i insuportable, cosa que dificultava la vida diària. Ja a la llista per ser intervinguda, esperava amb ànsia i deler -tot al mateix temps- el dia de la intervenció que suposaria l’inici de la recuperació.

I va arribar el dia 4 d’agost, el dia de la intervenció d’inestabilitat d’espatlla dreta. Sortia de l’hospital el migdia de l’endemà, un dels dies més calorosos de tot l’estiu del 2017 (42º), convençuda que després de les 6 setmanes d’immobilització que m’acabaven de prescriure, seguides d’uns 3 mesos de rehabilitació, podria tornar a fer vida relativament normal.

Ha passat Nadal, s’acosta Cap d’any i avui, vuit mesos després de l’excursió més curta, entre una cosa i altra, encara estic immersa en aquesta situació de descans forçat i en mode off pel que fa a sortides a muntanya –i a altres tantes coses de la vida-.

Ara, més que mai, entenc el valor de l’expressió “carpe diem” a la qual hi afegiria “carpe nocte” perquè no se sap mai què ens espera l’endemà de l’avui.