El Balandrau a la meva vida

L’onze de juliol de 1976 va ser la primera vegada que vaig estar al Balandrau. Amb dotze anys acabats de fer, amb el pare i quatre dels seus companys, vam sortir del Serrat i vam pujar al Balandrau. Entre els pocs records que servo d’aquella anada hi ha un bosc de coníferes amb els troncs plens de líquens i la sensació de desolació que emanava aquell bosc. Cinquanta anys després he sabut que aquella excursió es podria haver qualificat d’exigent perquè és de més de 15 km i un desnivell de 1.425 metres, encara que, en aquell moment no comptàvem ni una cosa ni l’altra.

De la ressenya del pare se’n desprèn que aquella sortida se li va fer feixuga. Ves que no fos perquè, tal com va escriure aquella tarda, en arribar a casa i orinar, he fet una pedra. No recordo que a mi se’m fes feixuga. Suposo que, com tantes altres vegades, quan els adults feien una pausa per reposar, jo aprofitava per fer la roda, la vertical, el pi i altres piruetes, fet que provocava que els més grans preguntessin al pare “Aquesta teva filla no es cansa mai, Ramon?”

Cinquanta anys després, no faria la roda ni la vertical quan els altres descansessin, sinó que jo seria de les que descansarien en el suposat cas que fos capaç de repetir aquella excursió. Les coses han canviat molt i els cinquanta anys no han passat en va. Ara m’ho he de pensar molt abans de fer una sortida amb un desnivell de més de 400 metres; he de valorar molt bé els pros i els contres perquè em conec i sé les conseqüències que pateixo a partir de l’endemà.

Vistes des del Balandrau,
amb el Puigmal i els Torreneules.

Si no m’equivoco, van passar trenta-vuit anys abans no vaig tornar a fer el cim del Balandrau. L’itinerari del meu segon Balandrau (estiu 2014) el vaig publicar en aquest enllaç on també explico que dues vegades no hi vaig arribar: Després havien vingut dos intents més, tots dos fallits. El primer, acompanyada del pare (any 1978 aproximadament); havíem sortit de Tregurà i poc abans d’arribar a la Creu de Fusta vam recular perquè ell no es trobava bé; unes hores després vam saber que havia tingut la seva primera angina de pit. El segon, a l’any 2000, amb una colla amb mainada, em vaig quedar a mig camí amb la més petita.  

El 30 de desembre de l’any 2000 tingué lloc “la tragèdia del Balandrau”, una maltempsada de les grosses que, amb un torb de 140 km / hora i temperatures de 15 i 20 graus sota zero (sensació tèrmica de -30º C), provocaria la mort de set persones als vessants del Balandrau i de dues més al sector de la Coma d’Orri.

El darrer Cap d’Any va fer vint-i-cinc anys d’aquell tràgic fet. L’any passat (2025) es va dur a terme el rodatge de la pel·lícula “Balandrau, vent salvatge”, estrenada als cinemes el 20 de febrer de 2026. Sense voler fer de crítica cinematogràfica, vaig trobar que la pel·lícula es recreava molt amb imatges escabroses i un sensacionalisme exagerat i em va costar de reconèixer-hi alguns dels escenaris que es pretenien fer passar per la muntanya de Tregurà i el lloc de l’incident. En canvi, el documental “Balandrau, infern glaçat” (2021) sí que em va semblar molt realista i ben fet.

Els muntanyencs sabem prou bé que el Balandrau és una muntanya de vaques. De fet, a l’estiu, els seus vessants herbosos i florits són plens de bestiar boví i equí que hi pastura. Ara bé, tal com deien organitzadors de la Xampanyada o Aplec del Pirineu, “el Pirineu és el Pirineu” i advertien als participants que, tot i ser estiu calia portar roba d’abric, ja que el temps es pot girar en qualsevol moment. Efectivament, al Pirineu, en un tres i no res, pots passar de tenir calor a pelar-te de fred! Ara bé, la tempesta del 30 de desembre del 2000 va ser excepcionalment violenta i imprevisible. No m’hi voldria pas trobar!

Dit tot això, hi ha una cosa que no em trec del cap: malgrat que el Balandrau ha format part de la meva vida muntanyenca, no recordo res dels fets de l’any 2000. Intentaré explicar com és que em té capficada. Resulta que no tinc cap record del moment en què es va produir aquesta tragèdia muntanyenca. En el meu magí, és com si allò no hagués passat, malgrat algunes coincidències casuals. Primera: el cap d’any del 2000-2001 el vaig passar amb una colla d’amics excursionistes i no recordo que en parléssim. Segona: l’estiu de l’any 2000 hi havíem estat amb una colla del poble d’Oix amb força mainada; és un cim que teníem fresc. Tercera: sempre he seguit de prop les notícies d’aquesta mena. Quarta: diria que va ser el meu primer cim del Pirineu. Cinquena: el pare va haver de penjar les botes el dia que intentàvem anar-hi des de Tregurà.

Per més que m’estranyi i per més que m’espremi el cervell, soc incapaç de recordar cap imatge, cap conversa, cap lectura ni cap programa informatiu d’aquella tragèdia del Balandrau ni de les notícies del rescat que va durar tres dies. Me'n faig creus!

Potser és que tinc memòria selectiva. Ves per on!

Adriana Llongarriu
Juliol de 2026

Fa quinze dies mentre pujava al Balandrau
anava pensant com és possible que no recordés res
d’aquella tragèdia de finals de l'any 2000.

Al Coll de Tres Pics, contemplant la Coma de Vaca.

La casualitat ha fet que cinquanta anys després,

justament l'11 de juliol, tornés a fer el Balandrau.

I no, el temps no ha passat en va!

Una muntanya de vaques.
I un tapís de flors!

 

Alguns testimonis documentals de la Tragèdia del Balandrau

1.    Cruz, Jordi: 3 nits de torb i 1 Cap d’Any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu. Editorial Símbol.
2.       Notícia quant feia 20 anys a www.diraridelaneu.cat: enllaç.
3.       Documental “Balandrau, infern glaçat”, produït per Televisió de Catalunya (TV3/3cat) i emès a Sense Ficció, (2021): enllaç.
4.       Notícia  quan feia 25 anys a www.3cat.cat: enllaç.
5.       Tràiler oficial de la pel·lícula “Balandrau, vent salvatge” a Youtube: enllaç.