Una mort a muntanya

Aquesta setmana ha estat notícia la mort de dos joves muntanyencs quan feien la retirada de la ruta pirinenca Carros de Foc, per les males previsions meteorològiques. Divendres 25 de setembre s’havien comunicat per última vegada amb les seves famílies i dijous 1 d’octubre, després d’uns dies d’intensa recerca, van trobar els seus cossos prop de l’Estanh de Pòdo.

Sempre que una mort a muntanya és notícia, em ve el cap un succés que va ocórrer en una excursió del meu pare i dos companys, i que avui compartiré.

Ens hem de situar al diumenge, 16 de novembre de l’any 1975. El pare, Ramon Llongarriu, aleshores tenia 52 anys; el senyor Marc Montanyà en tenia 73, i l’Isidre Charles en devia tenir pocs més de 40. Havien sortit de Setcases per anar al Pic del Bac, actualment Puig de les Agudes, de 1.976m.

A mig novembre, en aquell sector ja hi pot fer força fred, així que me’ls imagino tots tres, un darrere l’altre, força abrigats i a un pas ferm. La pujada des de Setcases aviat els devia fer entrar en calor. Devien tenir previst fer un petit refrigeri al cim i tornar a baixar. Però tan bon punt van ser a dalt, els plans se’ls van estroncar.

El senyor Marc va caure desplomat al costat dels seus companys. Després d’intentar reanimar-lo sense èxit, havien d’admetre que el veterà excursionista havia mort.

Molts anys abans de l’aparició dels telèfons mòbils, els caldria baixar a Setcases per demanar ajuda, però no podien deixar el cos, sense vida, del seu company tot sol. Com que el pare tenia més experiència i coneixia millor el camí, van decidir que ell baixaria, mentre l’Isidre es quedava al cim vetllant el difunt. El cel s’anava tapant i la boira anava pujant. Un i altre tenien mala peça al teler. 

Recordo que aquell matí de diumenge jo era a casa. Recordo que vaig despenjar el telèfon i que a l’altra banda hi havia el pare que, amb una veu greu, em demanava per parlar amb la mare. Recordo alguna expressió de sorpresa de la mare i que, quan va penjar el telèfon estava tot neguitosa. Suposo que hauria de fer saber la notícia a la família del difunt i a la de l’altre company, però a partir d’aquí ja no recordo més detalls de les gestions que la mare va fer.

El que sí recordo és que, uns dies més tard, el pare va explicar que un cop avisada la Guàrdia Civil de Setcases hi va haver una mica d’embolic. Es veu que calia saber el punt exacte on havia ocorregut el fet, ja que havien de saber a quin terme municipal es trobava el difunt, perquè al cim hi conflueixen els termes de Setcases, Molló i Vilallonga de Ter i, segons on estigués situat, l’aixecament i el descens del cadàver l’havia de fer un destacament o un altre. Mentre s’anaven tractant aquests detalls, anava passant l’estona i cada vegada feia més mal temps. M’imagino el pare patint pel seu company que s’havia quedat al cim i a qui les hores se li devien fer eternes. Un cop aclarit, el pare va tornar a pujar al Puig del Bac acompanyat de la comitiva a qui feia de guia.

No recordo els detalls de l’aixecament i el trasllat del cadàver, però us convido a llegir-los dels retalls de premsa que el pare va guardar. Es tracta de dos relats força sensacionalistes on la tasca de la benemèrita és redactada de forma ostentosa i deixa els guàrdies civils com uns autèntics herois. A partir d’aquí, que cadascú se’n faci la idea que pugui o que bonament li plagui.

El que personalment puc comentar és que, als 11 anys que jo tenia en aquell moment, la meva afició a muntanya anava creixent, però aquell dia no havia sortit amb ells. De manera que aquell va ser el primer ensurt gros que em vaig estalviar. El segon seria l’angina de pit que el pare va tenir mentre intentàvem pujar al Balandrau que, tot i que anàvem tots dos sols, ho va portar tant discretament que no vaig notar res. El seu caràcter prudent i una mica temorenc li devia fer pensar que era millor protegir-me d’aquella situació, fet que li agraeixo.

Aquella setmana hi hauria altres moviments demogràfics que també em marcarien: el dia 20 moriria Franco; el dia 26 naixeria la meva segona neboda, la Meritxell, i també aquells dies moria un altre conegut empresari olotí molt amic dels pares.

A la biblioteca del pare hi havia un exemplar del llibre “La Montaña”, de Maurice Herzog, amb una anotació que diu: Gentilesa de la família Montanyà en motiu de la mort del senyor Marc al Puig del Bac de Setcases, el segon diumenge de novembre de 1975. La Montaña fou un dels llibres de la biblioteca d’aquell bon excursionista olotí. Aquest llibre ha passat a formar part de la meva biblioteca de muntanya. Encartats en el llibre hi ha dos retalls de premsa i un poema d’una de les filles del senyor Marc, amb una dedicatòria d’agraïment al pare. Podeu veure aquests documents a les fotografies que adjunto.

Adriana, 3 d'octubre de 2020

 

Notícia al Diari de Barcelona (20/11/75).

Notícia de l'apartat successos d'un altre diari.

Poema d'Anna Montañá dedicat al seu pare.